6 nov 2009

VERMELL LLUMINÖS

A tu sempre t’ havia agradat portar les ungles pintades d’ un vermell lluminós, i que en el moviment cadenciós de les teves mans es convertís en un vano sensual que cobrís i descobrís el teu cos de dona exuberant al reflex de la lluna plena .

Mentre acabes de destacar i dissimular la teva aparença femenina, com cada dia abans de sortir de casa, i quan la ciutat encara dorm, els teus fills agafadets en el llit, competeixen amb els millors del àngels que mai es puguin haver dibuixat.
Trobes a faltar l’ abraçada dolça i masculina del que al llarg d’aquests anys ha compartit amb tu el silenci de les curtes nits a on s’ apaivaguen les preocupacions i les pors amb l’ escalfor de l’ amor i la seguretat de la companyia. Ell, desesperat per la feina perduda, ferit en el seu malmès orgull masculí , havia badat per un moment i es va deixar arrossegar per la temptació d’ obtenir uns recursos fàcils que l’ ajudessin a escapar de l’ assetjament del neoesclavisme, al que sempre els més desfavorescuts estan sotmesos, quan d’ ell, pretenen escapar . No va funcionar, tu ja li vas dir, però els homes...

T’ ha donat temps d´agafar a l’ hora el bus, i desprès el metro i desprès... Les distancies a les ciutats, de vegades, son tan grans com les diferències socials que les conformen. Arribes a pensar que per ser esclau, potser es més rentable viure uen el cau dels amos i no preocupar-se`n més; però tu ets una dona lliure, i estimes la teva llibertat més que la teva vida. Els gens que bullen dins la teva sang et reclamen la llibertat que els hi va ser arrabassada als teus avantpassats; i creus, i t´empentes a tu mateixa. Vius en una casa modesta, peró la sens teva, i les estones lliures que tens li has anant donant l’ escalfor de la llar i dels records de les planúries que ompliren la teva infantessa.

Et veig cada dia en el “ ferrocata” , o voldria pensar que ets tu entre totes les que pugen i baixen a Sarrià, o la Bonanova . Formes part d`un exercit que com jo ocupa un territori que no es seu, però en el que deixem una bona estona de la nostra vida. Fins i tot jo, vaig arribar a néixer al carrer del Camp al costat de Mitre i potser les teves veïnes, o les que comparteixen o compartiran per necessitat econòmica casa teva , son com les que ho feien a casa dels pares i em cuidaven quan ma mare, com ara tu, no hi era, Segur que el teu primer pensament en arribar serà pels teus fills, i si hauran arribat ja al col•legi, i si s’ hauran barallat i si s’hauran menjat aquells típics dolços de la teva terra que et va enviar la teva família, i si...

Ja arribes a casa dels amos, perdó, vull dir dels que t’han contractat per fer les feines domèstiques, portar els seus fills al col•legi, i passejar el gos de raça. Abans d’ arribar havies llegit en el diari gratuït que repartien a l’ entrada del metro, noticies que et van sobtar ; havien detingut al senyor de la casa per no sé que cosa havia fet, i no t’ ho podies creure. En el teu País es habitual que passin aquestes coses i ningú es sorprèn de res i tampoc res passa.

Entres a la casa amb certa preocupació i tot està en el seu lloc com sempre. Si no fos perquè tu coneixes cada un dels seus recons i dels seus secrets, hom podria dir que entraves dins d’ una de les fotografies de les revistes que remires quan pots a la perruqueria del barri. Només un sospir lleu al fons de l’ habitatge trenca el silenci acollidor del recinte. No son els nens, encara dormen. T’ acostes a l’ habitació principal i obres lleugerament la porta, i la veus, a ella, allí estirada radiant com sempre, moguda només per uns singlots cadencials que units a la seva bellesa anacarada, li donen un posat de tendresa i vulnerabilitat que mai l’ hi havies vist; i t`acostes. Ella et mira i amb els ulls et reclama .T’ acostes més i ja notes com si se t’ embolcallés la textura d’ aquells llençols que tantes vegades has estès sobre aquell immens llit de princesa, i en el que alguna vegada havies estat temptada de deixar-te anar i abandonar-te . Ella t ‘allarga les mans llargues, suaus i ben cuidades fins estretar les teves mans brunes, lluïdes de vermell lluminós que es reflecteix en la pal•lidesa de la seva cara . En un moment, es desata una abraçada intensa plena de olors i textures, que et transportaren fins a racons, que només havien estat en els teus somnis mes secrets insinuacions imprecises. No recordes quan de temps hi veu estar. Només. el soroll impertinent del telèfon de la sala et va poder deslliurar d’ aquell principi de fusió d’ alguna cosa que no podies identificar, quelqom que et transportava al record dels moments mes dolços d’ acaronament amb els fills de les teves entranyes.

Tot de sobte es va acabar, es va restablir l’ esquerda, el forat. Les noticies arribades, restablien l’ esperança d’ aquells que poden controlar els processos , del que poden maquillar les situacions, fins i tot comprar la seva imatge.

Vas fer aixecar els nens, amb un dolor a la panxa que et recordava als teus, t’ havies d’ afanyar per no fer tard, havies perdut massa temps, i encara et quedava molta feina per davant, sobretot ara que molta gent passaria per la casa, i no era cosa de que algun racó no quedés tal com sortiria a la foto de la revista de la perruqueria que ensenyaries a tothom com la de la casa teva, la que tu cuidaves cada dia

Mentre passejaves el gos, recordaves els millors moments de la teva vida amb el home que més havies estimat, i contaves les hores que mancaven per tornar-lo a veure a Can Brians; potser et trobaries al senyor sortint d’ allí mateix tal com anunciava al diari gratuït, en el que es destil•laven critiques ferotges tot dient que no hi havia dret a que les coses fossin d’ aquesta manera. Tu no entenies perquè, a la fi les coses sempre havien estat així i no calia amoïnar-se.

Avui es lluna plena, i ja has començat a pintar-te les ungles d’ un vermell lluminós que en el moviment cadenciós de les teves mans es convertirà en un vano sensual que cobrirà i descobrirà el teu cos de dona exuberant al reflex de la llum que t' envolta. Els nens dormen, agafadets al llit, i competint amb els millors del àngels que mai es puguin haver dibuixat.


No hay comentarios: