FERRER SE VA...¿QUE HACEMOS?

Vicenç Ferrer, ya no está con nosotros, mejor dicho con los intocables, aquellos que según los poderosos, todo lo que tocan se convierte en impuro.

La mayor parte de la gente acaba de descubrir al personaje a través del boom mediático que se ha producido, una especie de “reality show” donde todo el mundo se apunta a iniciativas de concesión de títulos póstumos que a él le importaban un pimiento. La suerte será para los niños que acabarán siendo apadrinados por el impulso mediático que va a recibir la Fundación que lleva su nombre. Y es que vivimos en un mundo dónde solo lo que sale en la tele existe, lo demás es condenado al ostracismo más absoluto y nadie le da la más mínima importancia.

La iglesia Católica y especialmente la compañía de Jesús, se han quedado mudas, ya se sabe que este individuo se”divorció” de ella, y se casó con el mundo. Mientras el se ocupaba de los niños de la calle, 20.000 curas abusaban de menores, y eso no lo digo yo, lo reconoce la propia Iglesia. Ferrer lo tiene crudo para que lo canonicen, ya decía él que hablaba con Dios todo los días, pero que no le respondía, por lo que no sabía si le escuchaba o no. A lo mejor habían desconectado la línea desde el Vaticano.

En una entrevista reciente, y ante las conocidas preguntas tópicas, (solo había que ver la cara de resignación que ponía), dejaba claro que seguía fiel a sus convicciones, pero que no era un revolucionario, si no una persona que había evolucionado como tal, que es lo que le había separado de los que no lo habían hecho. Defender la evolución frente a la revolución, y situar la acción como consecuencia, ya es en sí un acto de madurez y de compromiso. Lástima que la mayoría de la gente confunde evolución con la regresión a los postulados más conservadores, que como les gusta decir a los reaccionarios es la evolución natural con la edad. Mas hipocresía es imposible.

A Ferrer se le notaba un poco “hastiado” de las cosas de este mundo. La gente que le rodeaba le llamaba “padre”, y esa era una carga muy grande, que él trataba de sobrellevar con el mejor de los ánimos. Al final y a pesar de los grandes logros que ha conseguido impulsar, era consciente de lo difícil que es cambiar el mundo en el período de una vida humana, y lo fácil que es derribar el trabajo de tantos años de un plumazo. Esperemos que no sea así.

Mientras y aquí mismo estamos generando una nueva clase de intocables, aquellos que no tienen ni que llevarse a la boca, que ya son decenas de miles de personas. Este es un problema que va en aumento y del que se habla muy poco en los parlamentos y no está en las agendas urgentes de nuestros políticos. Ya se sabe que la pobreza huele , es fea y nadie la quiere cerca.

Estos días también vemos para que sirven los apoyos de CiU en el Parlamento de Madrid, unas veces para defender los postulados de la Iglesia, y otras como esta semana para evitar que se le apliquen impuestos especiales a los más ricos. Esta es la verdadera cara ideológica de esa coalición. Ya se sabe que el nacionalismo utiliza la mayor parte de las veces la bandera para tapar la cartera. Como siempre en las noticias la culpa para los socialistas. ¡Es que en esto de la comunicación, no levantamos cabeza!.

El Vaticano y la jerarquía se escandalizan enseguida de las propuestas de la izquierda, y se calla con los abusos de la derecha. Advierte de excomunión a los que acepten las propuestas sobre la reforma del aborto y mira para otro lado ante la corrupción, el enriquecimiento, la pobreza y la enfermedad, con causa de muerte endémica, en muchos pueblos, el abuso de menores y los escándalos sexuales de los políticos conservadores. ¿A eso no se le llama hipocresía y fariseísmo?.

Finalmente, comentaros que me llegan informaciones de tensiones entre vecinos en la zona sur de Badalona y movimientos xenófobos que pretenden sacar partida de estas situaciones. Caminamos hacia un escenario de difícil resolución si se van deteriorando determinadas situaciones y no se fija un rumbo claro y contundente para la Ciudad. Se pierden demasiadas energías en paranoias y actuaciones sectarias o interesadas, necesitamos con urgencia un plan de ruta claro y transparente y debidamente consensuado, aunque eso suponga dedicarle todas las horas del día. Nuestros vecinos lo hacen y nos están dejando atrás. Dentro de poco nos quedaremos a la cola y fuera del rebufo, y no son elucubraciones de un visionario si no constataciones en tiempo real.Ya dije una vez que quien no esté de acuerdo o dispuesto que se quede a un lado, o se vaya de vacaciones.

ESTÉTICA O POLÌTICA

“…Ven, y hablaremos de las cosas de siempre,
del valor que tiene ser amable, de la necesidad de arreglárnoslas con las dudas.
De cómo llenar los huecos que tenemos dentro,
ven, siente en tu rostro la mañana,
cuando estamos tristes, todo parece oscuro;
Cada uno de nosotros guarda algo desconocido de las vidas ajenas
(Kirmen Uribe)

Amb aquest poema acabava la seva promesa com a lehendakari en Patxi López.

Tota una lliçó programàtica per aquests moments de tanta distància entre els polítics i la política.

La política s’està convertint en un “show mediàtic”, en el que l’ important es l’estètica i no la política.

Ahir vaig ser-hi tot el matí amb un jutjat per un assumpte d’ acomiadament per “raons polítiques”, no necessàriament per l’ acomiadament si no pel nomenament que venia després. Al acabar comentava amb una persona les vicissituds polítiques que havien portat a aquesta situació, i no entenia res, i no penseu que per el tema de l’ acomiadament, no, si no per els “intrigulis” de la política, que segons deia ja cansen a tothom, i que a ell, el que li preocupava més era com sortir de la situació actual o com trobar vivenda assequible. Entenia que una majoria conservadora a Europa posava en risc l’ estat del benestar i era premiar al responsables i castigar per poc efectius i poc rigorosos amb als afers públics als progressistes, però que no trovaba motivaciò suficient en els liders europeus, i que a ell no l' espantaven les campanyes que pretenìen espantar-li, perquè sembla que li prenguin per ignorant o per tonto.

Un altre m’ escriu:

“…quisiera hacerte dos pequeñas consideraciones:
1) Si con el nivel de abstención brutal en Catalunya (62,5% y la mayoría de ellos sociatas desencatandos) el PP solo saca un 18% y queda como tercera fuerza se queda muy cojo como alternativa al gobierno de España.
2) Que se consolide en el partido conservador un líder débil como Rajoy fácilmente batible en las elecciones serias (éstas no lo son ya que todo el mundo sabe que en Europa manda la comisión no el parlamento) no solo no es un desastre sino que resulta hasta conveniente.
3) No se ha captado el desencanto socialista que ha ido a la abstención. Si con la que está cayendo y un gobierno manifiestamente inútil solo le han sacado 3,7 punto porcentuales… “
Por cierto, voté nulo con una papela sociata escribiendo sobre ella mi opinión sobre los actuales gobiernos (el de aquí y el de allí).

Això si que sembla una posició clara d’ un votant habitual dels socialistes. Com veieu no parla de financiació, però si que es nota un cert cabreig per la manca de respostes, i un cert tó irónic sobre el maquiavelisme polític.

Jo no crec que s’ estiguin fent les coses malament, el que passa es que no s’ expliquen acuradament, no es defineixen clarament les responsabilitats i no es demanen conseqüències. Pot arribar a semblar que només es tracta de protegir els interessos dels poderosos i eludir les seves responsabilitats. Es toleren massa els comportaments irregulars, i la dreta (ben informada) els utilitza per provocar cortines de fum sobre els seus desaguisats. Vaig dir que s’ havia obert la caixa dels trons, i que serà molt difícil tancar-la. Ens podem passar 2 anys amb bronca diària perquè el personal es fastiguegessi i permeti donar la volta al govern i tornar a posar als que “manen” i han manat tota la vida.

El cas del finançament es clar. Tothom entén que es necessiten més calers, però el mes important es explicar en que es gastarien, i no de forma genèrica si no amb un programa concret i intel·ligible. Així el govern recaptaria complicitat amb els ciutadans i els seus problemes.

Si la majoria dels ciutadans no diferència a uns polítics dels altres, no tant pel que diuen si no pel que fan, es difícil que les propostes més avançades en temes de moral, de principis o de ciutadania puguin ser entesos en tota la seva plenitud, ens al contrari es poden considerar poc prioritaris o inoportuns, que es el que ha passat en alguns aspectes del tema de l’ avortament.

Es el moment de tornar a escoltar de veritat, repassar els papers programàtics, recuperar la sensibilitat i el compromís i els principis. En cas contrari ens retornaran al carrer a la força perquè ens adonem de que va la cosa.

Khon Bendit ha ressuscitat políticament al costat dels verds i no solament es un avís, es una advertència del que pot esdevenir.

SUBE A EUROPA...YA!

Tengo la sensación que estamos cayendo en la trampa que los conservadores nos están tendiendo. A ellos Europa solo les sirve para tender un ámbito de actuación más amplio, donde se puedan tomar decisiones que nos afecten a todos y les beneficien a ellos.

Saben perfectamente que el 80% de todas las que se toman, se toman allí y les interesa por tanto tener el control de todas ellas con una mayoría sólida y contundente. Para ello no van a dudar en integrar a las facciones más reaccionarias y extremistas de la derecha europea.

Aquí nos quieren distraer con debates domésticos sobre temas irrelevantes, para evitar que los españoles lleguemos a percibir claramente que se está decidiendo. Si aquí tratan de embarrar los procesos judiciales que les afectan, allí quieran instalar la política de la impunidad para los más poderosos y el desmantelamiento del Estado del Bienestar que tanto sacrificio a costado de consolidar a varias generaciones de progresistas europeos.

No os engañéis, los poderes a los que sirven desean una Europa débil que facilite el desarrollo de sus intereses y que legitime la explotación de los trabajadores sin más contrapartidas; y cuando hablo de trabajadores me refiero a todos los que vivimos de un salario, que somos la mayoría.

Ha habido varios intentos desde que Margaret Tatcher intentó imponer su puño de hierro en el continente en alianza con su buen amigo Reagan y los ideólogos neocons que lo sostenían y dirigían. El último intento de poner Europa bajo los intereses del gran capital lo protagonizó el amigo Bush y sus adláteres como Aznar y Berlusconi; éstos últimos todavía comen del pesebre de los reaccionarios americanos y bendecidos por la jerarquía de la Iglesia Católica y sus organizaciones más ultramontanas.

No voy a decir que los social demócratas europeos han justos y perfectos, pero podéis estar seguros, sólo hay que repasarlo, que las etapas en que la mayoría europea ha estado en sus manos, han sido los momentos en que los derechos de todos y en especial los del mundo del trabajo, más han progresado. No olvidemos que una parte muy importante del desarrollo de nuestro País ha venido sostenido por las aportaciones del resto de ciudadanos de Europa y del producto de su trabajo. Nosotros más que nadie debemos agradecer eso, y no dar la espalda a una organización política como es la Unión Europea, a la que le debemos tanto.

Ahora hay que resolver la situación en que nos encontramos y exigir las responsabilidades de los que nos han metido en esto, se han enriquecido, nos quieren dar lecciones de moral y a de mayoría de nosotros solo sienten que el más absoluto de los desprecios. Solamente con un golpe de desarrollo democrático podemos dar una salida progresista a la crisis actual, el mundo espera que la solución salga de Europa y eso solo se puede producir con una mayoría progresista.

El tema está claro, si no estamos atentos nos la colocarán bien y para bastante tiempo. Es hora de subir a Europa, si no estos desaprensivos se nos subirán al lomo para que los llevemos a caballo.

Después no me diréis que no os lo han advertido.

OBLIT i SUBMISSIÓ

Habitualment venço la temptació de parlar de les coses de la meva Ciutat. La meva vinculació institucional i ciutadana en el passat i en el present, la meva militància en el PSC i el compromís amb el meu barri, em fan difícil ser absolutament objectiu. De vegades fins i tot la gent mes propera s’ incomoda amb el meu verb impossible de contenir i amb la passió que les coses de Badalona em fan sentir.

Badalona, es una Ciutat que com diu la meva dona te una qualitat de vida molt alta, i ho diu una persona que tenia reticències per traslladar-se a viure amb nosaltres. Ja se sap que les persones de Barcelona tenen tendència a refugiar-se en el aquell territori que sembla que mai hagi d’ abandonar les muralles. Malgrat tot ens trobem en una de les zones de renta per càpita mes baixes de Catalunya, pel que necessàriament hi ha gent que ha de viure molt bé i molta gent que ho deu està passant molt malament.

Som pocs ja els que mantenim un codi que ens permet identificar espais que a la majoria de la població s’ els faria impossible de reconèixer. El carrer d’ en Cueta , el de la Granota, el Camí dels Francesos, el de la Font de la Rosa , han anat desapareixent del nostre imaginari col·lectiu. Noms de racons e indrets, de fets, de personatges van camí de l’ oblit com l’ hi ha succeït a les mines d’ aigua hereves de l’ època romana, segades per l’ especulació urbanística , o fins hi tot a na Margarida Xirgu que ha passat el seu centenari sense pena ni glòria, o moviments educatius com el CEPEC, que ja fa temps que s' han tornat muts.

Hem aconseguit moltes coses positives, algunes d’ elles amb la complicitat de l’ empenta i la pressió dels ciutadans i les ciutadanes de la nostra Ciutat, però alhora hem sobrepassat amb escreix les fites de l’ especulació dels anys 60-70. Ens hem venut el territori amb l’ excusa de que necessitàvem els diners per atendre les necessitats de la Ciutat i els Ciutadans. Potser alguna vegada ha estat justificable però la majoria de les vegades ens hem deixat arrossegar per la conjuntura. Ens hem barallat més i mes fort entre nosaltres que amb els que només volen la Ciutat que per enriquir-se i escampar la boira. Hem estat necessàriament còmplices, tots i tots del que ens ha estat passant.

Ara, quasi totes las Ciutats de Catalunya mes o mes grans que nosaltres , han aconseguit l’ atenció de les Institucions per atendre actuacions de tal envergadura que les han transformat molt per sobre de les seves pròpies expectatives. Les últimes inversions aprovades a ciutats com: L’ Hospitalet (400mi.€), o Granollers o Sitges o...(podeu posar el nom que vulgueu de qualsevol ciutat mitjana o capital de comarca.)encara fan més evident, la nostra marginació de la cosa pública. Jo personalment he mantingut converses els darrers anys sobre propostes de tot tipus que ens oferíen inversions que anaven en benefici del col·lectiu, des d’ hotels a Agències europees, cap d’ elles vinculades a projectes especulatius, que han anant rebent la resposta del silenci. Mentrestant dels calaixos dels despatxos van apareixent convenis i acords, alguns tan antics que van ser acordats en moments en que jo mateix era regidor municipal i mai vaig arribar a conèixer.

Va haver un temps que propostes especulatives o d’ instal·lacions dubtosament progressistes o de nul interès públic, haguessin provocat un escàndol tal que hagués fet tremolar les parets de tota la Ciutat. Ara, sembla que només queden quatre queixes de cafè, la rumorologia de tota la vida, i submissió, molta submissió. I jo em pregunto: perquè? I a que, o a qui? .

No m’ he tornat jutge, ni se m’acudiria, no voldria que s’ enfadés el meu secretari d’ organització que l’altre dia llençava diatribes contra els que critiquen als que fan coses. A mi se m’ acudeix que el que s’ ha de fer es recolzar als que fan les coses bé i si s’ equivoquen rectifiquen, i desplaçar als que les fan malament o per interès propi. Els que no fan res, millor que es quedin com estan, no sigui de cas que es moguin i prenguem mal.

No dic res mes perquè les meves emocions m’ ho tenen prohibit i entorpiria accions raonables de gent de bona fe que vol treballar per canviar les coses .

¡HABEMUS GOBIERNO...!

¡Habemus Gobierno, ya era hora! Ha sido un parto difícil y un poco extraño, pero finalmente se ha producido.

No le voy a dar cuartel a la derecha, y por una vez no haré un juicio excesivamente crítico sobre este asunto. El PP tiene ya como estrategia a corto plazo, conseguir la cabeza de Zapatero antes del 1 de Enero, para evitar que presida la UE. El pistoletazo de salida lo dio la emergencia pública de las tramas corruptas del PP. A Rajoy y al resto de familias populares no les queda mas remedio que conseguir frenar o enmarañar un proceso que les puede costar muy caro.

La derecha española mas reaccionaria, no ha tolerado ni piensa tolerar que el sistema democrático pueda llegar a tocarles ni siquiera una esquina de su sayo (ahora que estamos en semana santa me viene bien este símil). La arrogancia de la pseudoaristrocracia de este País no tiene límites, y solo faltaría que tuvieran que someterse a la “prueba del algodón” como cualquier ciudadano plebeyo cualquiera... Así que, esperaros una reacción dura, correosa, y poco escrupulosa. La batalla está servida y de momento llevan la iniciativa.

El PSOE se enroca en el “aparato”, y prepara la defensa de la fortaleza, en un momento en que la situación de los españoles se vuelve muy precaria, y puede provocar la tentación de “darle un toque al Gobierno”, aprovechando las “intrascendentes” elecciones europeas. ¡Ojo, que el resultado de éstas puede tener serias consecuencias!

Los cambios en el gobierno no me han parecido del todo mal; con un poco de suerte se puede notar algo de movimiento; por lo menos es lo que yo espero. En momentos como éste a un animal político como yo, el cuerpo le pide guerra, y lastima que me pille un poco desplazado, porque si no me ponía en situación de “disponible” para lo que haga falta.

Espero que el Gobierno no descuide la atención social que en esta etapa va a ser muy necesaria para las familias que más van a sufrir esta coyuntura, y que la burocracia no se coma la ilusión y las expectativas que se creen, como está sucediendo con la Ley de la Dependencia.

Estos días algunos ciudadanos me han solicitado su mediación en temas de urgencias y necesidades sociales y me he encontrado con una administración muy poco ágil, con una sola excepción: la de mi buen amigo y compañero Albert Batlle (Secretari d’ Institucions Penitenciàries) que me ha demostrado su importante sensibilidad y accesibilidad para asuntos que le son propios en su gestión política. Gràcies Albert!

Bien, esperemos que las políticas económicas y sociales tengan una aceleración notable que nos ayude a salir de este atolladero en que nos encontramos. De momento me a gustado la reacción de Corbacho a las declaraciones del gobernador del Banco de España: "Ahora va a resultar la culpa de la crisis financiera la van a tener los trabajadores parados...". ¡Miguel Ángel, que te estás columpiando...!

Ya que no puedo hacer otra cosa, os pido, os ruego, os suplico a los responsables Institucionales y los empleados públicos, que pongáis todo lo que podáis de vuestra parte, y demostréis vuestro espíritu de servicio, y a los ciudadanos de este País que no nos dejemos influenciar por la demagogia reaccionaria disfrazada de progresía . ¿Os habéis dado cuenta que Rajoy (PP), Ergoreka (PNV) y Sànchez-Llibre (UDC) coincidían casi al milímetro en su valoración del cambio de gobierno?...Esta semana santa que se fustiguen ellos. Nosotros al “bacalao” y a los buñuelos.

Para acabar os dejo una "guinda" del SXIX, para que veáis que no hay nada nuevo bajo el sol:

"Los dueños del capital estimularán a la clase trabajadora para que compren más y más bienes de consumo, viviendas y tecnología, haciéndoles deber cada vez más, hasta que su deuda se vuelva insoportable. La renuncia al pago de la deuda llevará a los bancos a la bancarrota, por lo que tendrán que ser nacionalizados y el Estado dirigir la economía."

“Karl Marx, en El Capital, 1867”

QUE ENS ESTÀ PASSANT...?

Que ens està passant?. Ens em tornat autistes polítics?.

Les noticies amb que ens desperten cada dia, evidencien amb contundència que el model de País del que ens se sentíem tant orgullosos fa aigües. El model de transició democràtica que havia estat model i referència en el mon, ha quedat deteriorat per manca de manteniment.

Les forces conservadores, els poders fàctics de tota la vida s’ han anant refent del bany democràtic al que ens van sotmetre en anys passats, i les seves formes de fer les coses han contaminat a la classe política, i el que es pitjor han fet forat en la que anomenem la “societat civil”.

Ara ja no s’ amaguen. Podem veure com els juniors de cognoms il·lustres, com Fernandez de Bobadilla, Perez-Borrero, o Amusàtegui fan conferències lluint els Hedge-funds amb gestualitat moderna i emprenedora, impulsant la cultura especulativa. Fa temps que les grans fortunes i famílies dominants que abans es passejaven pels latifundis improductius, ara s’ han pujat en el carro de l’ especulació financera i els paradisos fiscals .

Per completar l’ escenari l’ amic Pizarro realitzà una conferencia sobre economia i propostes per sortir de la crisi en el diari La Razón , fortament acompanyat pel sector mes dur del PP sense Rajoy, i el que es mes significatiu, amb dos representants d’ UDC, en Duran Lleida i en Sanchez Llibre. Pizarro sense el mes mínim escrúpol posà l’ etapa d’ Aznar com model alternatiu a seguir per desplaçar a Zapatero. No es va estar de parlar de confiança, mentre modificava a corre cuita la seva declaració d’ incompatibilitats en el Congrés de Diputats per recollir les dietes que reb de nombreses fundacions a les que pertany (seria molt interessant comprovar quines son per descobrir el personatge i les seves relacions; hi haurien notables sorpreses). Diuen que a la sala hi havia una olor a ciri que deu nido. No se si seria per l’ alta concentració de legionaris de crist i opusdeístes que hi havia.

En Fabra, President de la Diputació de Castelló, alies “l’ incombustible”, presentava un llibre sobre el règim de Franco que no hi ha per on agafar-lo . Em pregunto: a qui te agafat en Fabra pels dallonses, perquè pugui campar per on vol sense que les seves actuacions irregulars no tinguin conseqüències.?. No m’estranya que el parlament Europeu hagi acordat una resolució tan negativa sobre Espanya acusant-nos, de corruptes endèmics, depredadors urbanístics, i de que tenim una justícia que no funciona . El paper dels socialistes espanyols i els del PP intentant suavitzar la declaració ha estat patètica. Una sola diputada ha estat capaç d' aconseguir un acord majoritaria amb el seu nadó a les mans. Això si que es una bona feina!

Mentrestant Zapatero fa un “interruptus”, amagant una crisi de govern que no reeixeix, però que deixa en pilotes als dos vicepresidents, na Fernandez de la Vega , i en Solbes i en delicada situació a la ministra Chacón, que anava bé però en quant els conservadors s’ han adonat que la projectaven cap a dalt, l’ han donat mes pals que a una estora.

Tenim un Govern que té uns quants dels ministres tocats i sense poder recuperar l’ iniciativa en un moment que els ciutadans reclamem informacions i propostes clares i contundents. Hi som a 3 mesos de les eleccions europees i el mes calent hi es a l’ aigüera. ¡Jose Luis, muévete ya, que te lo pide hasta Gabilondo !.

Per acabar-ho d’ adobar el pacte PSE-PP no te bon futur, per molt que es vulgui justificar la necessitat d’ un canvi al País Basc. Que Patxi López sigui un tío extraordinari capaç d’ autoimmolar-se pel bé dels ciutadans d’ aquella Comunitat, no ho dubte ningú, ni de les seves bones intencions, ni de la seva capacitat, però, quedar a mans del PP que està encolomat en una estratègia de “assetjament i ensorrament del PSOE”, no preveu bon resultat. El PP no es soci de fiar, i no ho ha estat mai. Mes tard o mes d’ hora es mourà Neguri i confluïren amb sectors del PNV, per donar escac i mat a aquesta aventura.

El PNV tampoc ha tingut un comportament massa exemplar. En aquestes alçades defensar un model sobiranista i protector de radicals, esta fora de context en aquests moments. El que s’ hi amaga de veritat es el que diu Jordi Pujol: “alguna cosa s’ està trencant amb Espanya” . Les burgesies perifèriques, en especial la basca i la catalana no troben lloc d’ encaix en els centres de poder d’ Espanya. La política de “terra cremada” dels conservadors espanyols fortament agressiva cap aquestes classes , ha fet que només hi hagi l’ alternativa d’ entesa amb un PSOE moderat a Madrid que garanteixi la seva posició dominant en els seus territoris, encara que sigui sacrificant als socialistes locals, i això "no mola". Es per tant un problema d’ Espanya, a resoldre tant per part del PP com del PSOE. Els primers amb l’ obligació de fer acostaments polítics i econòmics als partits conservadors nacionalistes, i del PSOE cap als seus propis companys federalistes i cap les forces d’ esquerres i progressistes, siguin mes o menys nacionalistes.

Cal un pacte urgent d’ Estat i el naixement d’ un projecte federalista autèntic que sigui transportable a l’ estructura així mateix federalista d’ Europa. Mentrestant els reaccionaris, els oportunistes i els incompetents de tots colors continuaran visquent de la demagògia, per protegir els seus mes despreciables interessos, empastifant el País i encaminant-nos cap a la decadència.

A casa meva, a la meva Ciutat, com sempre a la seva bola, cobrant-hi taxes a la plataforma de na Marta del Castillo, tancant els ulls davant la caiguda de COINRE, acumulant desocupats, i quedant-hi fora de tots els projectes de desenvolupament i reforma emprats. Amb una activitat cultural sota mínims, i a veure-les venir. caminant cap a la marginalitat social i política. No m' estranya que alguns veïns, i socialistes arreconats hagin resucitat a l' amic Blanch. El pare polític dels actuals governants socialistes donant-los lliçons de com s' ha de governar la Ciutat. Veure per creure !

Com ja ve l’ estiu el millor es que s’ han vagin a la platja a prendre el sol i a comptar grans de sorra fins a on sàpiguen.

Bon cap de setmana.

PD: No deixeu de mirar els enllaços que us he possat perqué son el millor de l' article

NO PAREN!

Em recomanen que sigui prudent i no parli de coses que poden fer enfadar a algú i per tant generar-me un perfil de personatge conflictiu . Em sembla que això ja ho he dit alguna altra vegada no?.

Us heu adonat que últimament trigo una mica més en tornar a escriure un article, i deixo passar mes dies dels que habitualment hi havia entre un escrit i un altre?. Es que faig esforços per no deixar-me emportar per emocions i sentiments que em faixin perdre l’objectivitat en les meves reflexions.

Encara que..ja puc fer esforços ja!, que hi ha gent que no para i ens dona arguments continus perquè no ens quedi mes remei que di la nostra, perquè no sembli que ens esta bé tot el que passa.

Cada setmana cau per corrupció, un alcalde o alcaldessa o càrrec públic de tots els nivells de les administracions, i de tots els partits. Policies i servidors públics que ens haurien de protegir apareixen vinculats a xarxes de delinqüència organitzada. Ja vaig dir que s' havía obert la "caixa de pandora" i ara aixó no ho pararà ni Deu.

Partits com el PP que s’ aprofitant de la manca d’ habilitat dels responsables socialistes, es permeten pressionar a la justícia, amb els arguments i moviments mes barruers, tot i intentat esquitxar a tot deu i protegir a personatges que ja fa molt de temps que haurien de ser fora de la política per qüestions de “salut pública democràtica”. Malgrat tot han recuperat l’ iniciativa i han aconseguit posar als “sociatas”, en situació de força dificultat. No penseu que seran generosos al País Basc; si poden ens posaran de genolls fins que no aconsegueixin el control del govern de Madrid, que de l’ economia i la religió ja el tenen, ja.

Necessitem amb urgència gent que faci notar als ciutadans que ens trobem al front, i disposats a defensar-nos dels que ens volen explotar i relegar-nos a simples recursos de la producció i generació de beneficis. Per ells, es clar.

Els executius responsables dels fraus i descapitalitzacions d’ empreses i bancs continuen en els seus llocs sense assumir responsabilitats, mantenint els seus contractes blindats i milionaris, i permetent-se pontificar que per sortir de la crisi s’ han d’ ajustar els salaris dels treballadors i abaratir els seus acomiadaments. No m’ ho puc acabar de creure!, i de moment l’ únic que obra la boca es l’ Obama.

Els capitalistes mes cobdiciosos i especuladors mouen els seus fils a través dels organismes internacionals, les entitats financeres i els paradisos fiscals, intentant posar de genolls a l’ economia i als Estats perquè el camp quedi ben arrasat i torni a donar fruits, que ells recolliren amb absoluta avarícia, i al temps que es carreguen tots els beneficis socials que els treballadors em aconseguit al llarg dels darrers 150 anys.

L’ aristocràcia meritòria i mediocre que a anant medrant a les administracions i les empreses , i que està absolutament disposada a atendre i facilitar el lliure moviment dels depredadors econòmics, ens intenta convèncer de que hem d’ estar calladets i fer escampar com puguem aquesta “crisi artificial i provocada”, no sigui de cas que prenguéssim mal . Amb aquest darrers que son els mes propers a nosaltres, els hauríem de donar una patada al cul, perquè vagin a prendre la boira, que ja està bé!

Per acabar-me la paciència, una bona amiga m’ explicava que havia anat a realitzar un contacte comercial amb un membre del sector de l’ oci familiar, i l’ ha estampat contra la cara , que si volia fer contactes comercials que no digués que era amiga meva, ja que jo era una persona que havia signat un document contra el català i per tant era persona non grata. Això es la demostració que la malicia i l’ ignorància sempre van juntes perquè es complementen . Quan un té criteri independent i s’ en surt del codi establert , cauen sobre ell les calumnies i les difamacions mes impresentables, algunes d’ elles amb la voluntat de que produeixi sobre l’ afectat l’ efecte de la negació, com St. Pere quan negava al seu mestre. Qui cau en el parany ja es presoner del calumniador i difamador. A mi que m’ han dit de tot, i no ho especifico per no fer-los propaganda. Jo no soc la joia de la corona, però m’ estimo a la meva gent i al meu Paìs com el que més. A aquets els hi dic que: me la porten fluixa! (perdoneu que sigui tan barroer però soc de barri i ja se sap).

M’ agradaria que hagués més justícia social, els diners anessin a acabar amb la fam en el mon i no a les butxaques dels poderosos, sentir l’ estimació dels meus i no perdre-la mai, i deixar un mon millor als nostres fills i nets.

També se valorar les bones noticies: la creació de la taula del Besòs, amb el desig de que Badalona no quedi relegada, i algun dia ens posin en el mapa i ens caigui alguna inversió que millori la nostres condicions vida en el mateix nivell que els nostres veïns. sobretot ara que a la nostra Ciutat molta gent ho passarà molt malament.

Que sigueu feliços que ja ha arribat la primavera.