¡HAY QUE VER!

22/03/2011

Llevo solo 20 días ocupándome de mi madre, a la que se le ha roto el fémur y hay que ver que cantidad de cosas están pasando. La edad no perdona, pero ya veis por la foto con que ánimo se lo plantea esta mujer de 89 años y fuerte como una roca.

En primer lugar el tsunami, terremoto y accidente nuclear del Japón, que ha puesto patas arriba la segunda economía del mundo, bueno la tercera, porque después de esto China ya se la subido a la chepa. Si llega a pasar esto en otro Pais, el desastre hubiera tenido dimensiones históricas en materia de pérdidas humanas.

Se ha demostrado, que ni todo el dinero del mundo es capaz de hacer frente a la naturaleza, que nos pone en nuestro sito de tanto en tanto, para que no nos dejemos llevar por la arrogancia y la prepotencia. En cuanto al tema nuclear, sin comentarios, todo lo que pasa no es mas que la realidad del sistema productivo capitalista, que ahorra costes para obtener beneficios, que finalmente tiene como consecuencia “daños colaterales”, que por supuesto tenemos que asumir entre todos.

En segundo lugar, el tema de Libia. De golpe y porrazo el copropietario del Financial Times, uno de los principales voceros del sistema financiero que nos ha puesto de rodillas, el amigo de muchos líderes europeos y occidentales, el dictador Gadafi, ha pasado de ser agasajado en jaimas y palacios, ha ser puesto en la picota. De todas formas habréis notado el tacto con que se esta tratando el tema y los “escaqueos” , que se producen. Los tentáculos de las inversiones libias llegan muy lejos, y están fuertemente ancladas en los centros del poder financiero. A ver como se resuelve esto. ¡ Hay que ver que atajo de hipócritas corren por los pasillos de Europa y América!.

Y ya se que no es lo mismo, pero como a mi me afecta muy de cerca, no quiero dejar pasar de comentar la ratificación por parte de la asamblea de mi Partido en Badalona, de la lista para las próximas elecciones, y digo ratificar porque ya sabemos como van estas cosas. En mi opinión, se ha perdido la oportunidad de actuar con voluntad de integración, y de apertura a la sociedad civil badalonesa. Se ha continuado con la actitud cicatera y endogámica que ha caracterizado a todas las decisiones que se han ido tomando a lo largo de estos últimos 12 años, y que no se corresponden con los anuncios que entonces, los actuales propietarios de la mayoría lanzaron como programa de renovación para la agrupación. Desde entonces el proceso de decadencia de ese proyecto, se ha ido acentuando paulatinamente, y la sangría de dirigentes o aspirantes a serlo ha sido continua. Yo seré el primero, que de estar equivocado, reconoceré las virtudes de la propuesta presentada, pero me temo que las perspectivas estarán más cerca de mi análisis que del que se hace desde mi agrupación.

Como siempre, alguno ya se ha rasgado las vestiduras, cuando han leído que estoy dispuesto a asumir la primera secretaría, con motivo del próximo congreso y si así lo quisieran mis compañeros y compañeras. Esta declaración, tiene que ver más con la responsabilidad política y la lealtad al proyecto que colectivamente defiende mi Partido, que a maniobras extrañas o irreflexivas, más propias de los que critican mi posición. Si fuéramos objetivos y sensatos, nos daríamos cuenta de que pintan bastos, que no estamos utilizando todos los medios que están a nuestro alcance, y que los ciudadanos se sienten muy alejados de nosotros.

Bien, ya no digo más porque las circunstancias hablan por si mismas, y la naturaleza, la evolución de las cosas, y el sentido común acabarán salvándonos ?.

23F, a BADALONA

01/03/2011

Entrevista con el coronel Diego Camacho sobre el golpe de estado del 23-F from Rafael Palacios on Vimeo.

No deixa de ser curiós que a Badalona el tema del 23F passi sense pena ni glòria en el seu 30 aniversari. Ja va estar així el dia que es va produir.

Recordo perfectament, que en el moment de l’ entrada de Tejero en el Congrés dels Diputats, teníem una reunió de treball al departament d’Urbanisme, en Jaume Solà aleshores regidor del departament, en Pepe Sabater Dir. Del mateix, i si no recordo malament l’ arquitecte Massot, i jo mateix regidor d’ Habitatge en aquell moment.

La noticia ens va agafar desprevinguts, i a mi em va donar per fotre cops als arxius, amb l’ impotència de pensar de que tot l’ esforç que estàvem fent se’n podria anar en orris.

Acostumats com estàvem de que ens escridassessin pel carrer: “...rojos os vamos a matar...”, o que sovint que els “fatxes” ens pintessin o atemptessin contra les portes i les façanes del Partit, (mes tard prendrien el relleu de les pintades els nacionalistes i independentistes radicals), vaig pensar de seguit que el mes prudent seria guardar els arxius de militants en lloc segur. Immediatament em vaig dirigir al local de Martí Pujol, vaig prendre els arxius i els vaig amagar a l’ edifici ruïnós del mateix carrer i cantonada a Via Augusta.

Els regidors vam acordar quedant-se en el Saló de Plens de l’ Ajuntament, com un acte d’ afirmació democràtica i de defensa de la legitimitat que els ciutadans ens havien atorgat no feia ni 2 anys. Tots vam ser d’ acord, i aquell grup de joves representants públics ens vam organitzat per passar previsiblement tota la nit i potser mes temps donades les circumstàncies, i les informacions que anàvem rebent.

Només un petit grup de ciutadans ( una dotzena), la major part de St.Crist , es van presentar a la Plaça de la Vila, per fent-se costat. Donada l’ escassa presència els vam animar a marxar cap a casa i que ja els mantindríem informats.

Com a prevenció tots ens vam posar en contacte amb les nostres famílies per tranquil•litzar-les, amb la recomanació de que si calia marxessin amb familiars de pobles mes allunyats, es de destacar la situació d' en Josep Herrero que feia poc que acabava de tenir una filla, (tots teníem fills petits llavors) i va encomanar a un company i amic la seva protecció si passava quelcom.

Arribà la nit, i les noticies no eren gens esperançadores. Ens arribaren informacions de que havien sortit tancs a València, que a St. Adrià s’ estaven movent materials i uniformes, i una mica mes tard de que uns desconeguts havien metrallat l’ Ajuntament de Sta. Coloma, a on per sort els regidors es trobaven prenent alguna cosa al Xòcala, bar que es troba al davant mateix. Arribats a aquest punt els 2 regidors de l’ UCD, van sortir per peus tot remugant : “... a vosotros os encerrarán pero a nosotros nos fusilan por traidores...”. Als regidors de CiU, ja no els van tornar a veure en tota la nit.

Com deia, aquell grup de joves regidors joves i idealistes que per no tenir no teníem ni cobertura de la Seguretat Social ni assistència sanitària, (ens atenien a l’ Hospital Municipal quan calia), vam pernoctar a l’ Ajuntament comentant tot els esdeveniments i coneixent-se una mica més.

Hi van haver dues anècdotes més, que no deixen de ser illustratives:

En aquella època els regidors de Seguretat que tenien la responsabilitat de la Guàrdia Urbana, solien tenir llicència d’ armes, i així el nostre es va presentar al Ple amb la seva, amagada per si de cas, tot i repartint uns quants sprays” de defensa als Regidors pel mateix. Ens comunicà que la Guàrdia Urbana ens feia costat, encara que en aquells moments aquest cos comptava amb molt pocs efectius sobretot per la nit.

L’ altre tenia que veure amb les necessitats d’ alimentació. Com qui no vol, vam dir públicament al saló, que si havia algun regidor (pensant en un en concret) que ens podia portar alguna cosa de menjar, seria d’ agrair. Va acabar de passar la nit, i fins que no van obrir el bar de Plaça Vella a les 5 de la matinada, no vam gaudir de res que no fos aigua. Coses que passen!

Tot va tornar a la normalitat acabar l’ ensurt, la Ciutat va continuar com sempre i nosaltres a la feina de consolidar el primer Ajuntament democràtic després de tants anys.

Vaig tornar a recollir els arxius una vegada conscient de que no havia risc de que tornessin a intentar-ho, i en el moment de fer-ho, tot rient per mi mateix, vaig pensar que potser havia d’haver deixat algunes fitxes al local...