SOMNIS DE MILLORS VIDES

Jaime Sànchez, explicava que en un trobada de joves de diferents llocs del món, molts d’ ells artistes, es va adonar que tots ells es trobaven en una situació similar, “un procés de cerca profunda”, alhora que compartien la necessitat d’ un canvi en la forma de vida que seguíem a l'occident. Malgrat tot les formes de presentar aquest canvi apareixien diferents quan no polaritzades, això va fer que es plantegessin la següent reflexió: ...Si volem el mateix en tot el món, i tots som i pensem diferent, llavors anem a escoltant-se, posant-se d’ acord i complementant-se des de la diversitat que formem. Així va néixer un projecte: “ Somnis de Millors vides”, foro de discussió i exposició col·lectiva d' artistes plàstics iberoamericans sobre reponsabilitat de l' art davant la situació del món actual.

L’ idea es va plantejar a una associació molt singular: “La casa Amarilla”(Veure enllaç) i tot va començar a rutllar, no per res es van trobar a na Rake, la Rosina i els seus amics i amigues. Van arreplegar artistes plàstics procedents d’ Argentina, Cuba, Xile, Mèxic i de casa nostra, i una metodologia adequada:
Diuen:
1- Ens enfoquem en els aspectes de la realitat que vivim quotidianament i que volem canviar, aspectes que reconeixem com negatius, malalts o destructius (Realitat).
2- Cerquem els aspectes positius que el puguin equilibrar o curar (Somni)
3- Trobem les formes de crear-lo o implementar-lo (Art)

“Un no pot ajudar a aixecar-se a l’ altre, si un mateix no es troba ben parat” (Paco Herrera) . Sembla fàcil però no ho es, abans un mateix ho ha de creure, posar-s’hi, fer-ho i ser-ho de dalt a baix, es llavors quan es pot expressar i compartir, ha de venir des del fons d’ un mateix per poder ser... Totes aquestes reflexions i molts més han obert una porta que no s’ ha de tancar mai.

Vaig compartir una estona (llàstima que sempre arribo tard!) amb ells i elles en una jornada que es va fer a la Farinera del Clot el passat 16 de Març i vaig poder veure com grups diversos arribaven a conclusions col·lectives, sense renunciar als seus somnis personals, que alhora van ser despertats per l’ estímul de les reflexions dels altres. Cadasqú també va elegir al seu personatge a la vida, a mi em va sorgir un inquietant :”funambulista”. Encara estic reflexionant sobre aquest esterotip

Els somnis no tenen límits, i superen la realitat que vivim. Si aquesta acaba sent la conseqüència de les nostres actuacions anteriors. hem de projectar els nostres somnis d’ una societat millors intentant amb força que es materialitzin i es facin realitat.
...aquí en el centre es troba la essència d’ on parteix tot...la llibertat a on es troben totes les possibilitats, no hi ha impossibles i es creen realitats...
..es connecten en una dansa.. units...en harmonia. .la dansa es art... l’ art es somni.. el somni possibilitats i... més.

No s’ ha de lluitar contra la foscor s’ ha de il·luminar (Paco) ...

tu que dius?...

Finalment una reflexió que ha portat a aquests entranyables activistes fins a Gandhi:
“Una transformació profunda de la societat només pot ser impulsada per persones amb l’ interior igualment profund...”

Hi han dies que encara confio en la capacitat de regeneració de la condició humana.

Joves inquiets : que aquesta clarividència que teniu sigui per molts anys, i que doni els resultats que tots esperem