Recordo a Lluís Mª Xirinacs entrant en un bar del Raval de Barcelona, a on anàvem de tant en tant a dinar els companys del banc fa ja mes de 30 anys. Nosaltres amb "l’ uniforme d’ empleat de banca", “cantàvem” una mica en aquell indret presidit per fotografies de Charles Chaplin, Oliver Hardy i Stan Laurel. Es respirava un ambient conspiratiu i rebel. Xirinacs va fer un bot al veure’ns (potser va pensar que érem policies). De seguit el propietari el va tranquil·litzar, no perquè sapigues qui érem si no per l’ intuïció que un restaurador, humil, però restaurador a la fi, sols tenir.En aquella època, aquests joves empleats de banca, militants del PORE de la JGR(PTE) , de la CNT i de l’ UGT, havíem aconseguit crear el primer comitè d’ empresa elegit democràticament a Espanya i no trigarien a tancar a la garjola a un de nosaltres. Com sempre les aparences enganyen.
Mes tard, he coincidit diverses vegades amb en Xirinacs en algun acte públic i en les seves “estades” a la Plaça de St. Jaume. Com tothom, ens hem anant assabentant de la seva situació personal, i finalment de la seva desaparició sobtada.
Jo no jutjaré ni la seva vida, ni el seu pensament ni les seves accions, però si que es tracti de convertir la seva mort en un “acte de sobirania”. Crec sincerament que les persones que estan fent ús de la seva figura, la seva vida i ara del seu darrer testament, estan actuant amb un actitud podríem dir poc responsable, per no dir un altra cosa.
Ara el testament de Xirinacs es llegeix en públic, i es presenta com un codi de conducte a imitar?. Si no es aquesta l’ intenció, en tota cas pot provocar que alguna ment calenta, arribi a convèncer que l’ auto-immolació, i la pràctica de la violència sigui un camí a seguir, i llavors l’ haurem cagat de debò.
Cada vegada hi ha sectors que dialècticament s’ acosten mes a la línia de pensament mes propera a l’ integrisme religiós- nacionalista, i d’ aquí a la pràctica hi ha un pas.
Ja vaig anunciar en un escrit anterior que alguns dels nostres conciutadans mes radicals passarien l’ estiu per les festes del País Basc, compartint “bretolades” amb els “batasunos” i integrant consciències d’ impunitat davant dels actes vandàlics, encobertes amb presumptes raons polítiques. Fa pocs dies ja han detingut a un, resident a Barcelona.
Només faltava aquest grup de brètols que van tombar el “toro d’ Osborne”, que a mi tant me fa ja que penso que l’ iconografia de culte acaba al terra mes tard o mes d’ hora. El que em preocupa d’aquesta acció va ser la justificació de l’ acte, apel·lant a la lluita contra l’ ocupació espanyola i l’ alliberament de la vista de la muntanya sagrada.
Si seguíssin els criteris d’ actuació teocràtics, el que haurien de fer immediatament per coherència es escombrar de “mercaders” els “temples sagrats i els seus voltants “ per garantir la seva puresa espiritual. Però, ja sabem que aquesta no es la pràctica habitual, l’ hipocresia es una constant en determinades línies ideològiques. Encara recordo els “nens radicals” de la meva Ciutat, que avui son seriosos professionals i dirigents lletraferits, quan es dedicaven a grafitejar els rètols de tot arreu menys els dels negocis de la seva família, no fos de cas que el pare s’ emprenyés. Tots podíem veure com el rètol de “asociación de comerciantes de Canònigo Baranera” restava impol·lut, clar que amb “la Iglesia hemos topado amigo Sancho”. Hores d’ ara esperem que aquest carrer retorni al seu nom popular “carrer d’ en cueta” , com el coneixem tothom. Son coses de la vida oficial i la real.
M’ agrada viure en un País, lliure, tolerant, respectuós, pacífic, solidari, i no patir pel que pugui passar.
Pels de Badalona:
Avui ja he parlat prou de Badalona, malgrat tot caldria que algú s’ ocupés de retirar els arrossegaments de terra a la carretera de Montcada, o prengui alguna mesura perquè no torni a passar, i que a la carretera de Can Ruti es netegin les cunetes perquè circulin els aiguats . Ara estan completament cegades, i ve la tardor amenaçadora.
Finalment vull saludar al meu bon amic Miguel Jurado que es troba convalescent d' una seriosa operació. Anim Miguel que ens queda molta feina per fer!
Ja vaig anunciar en un escrit anterior que alguns dels nostres conciutadans mes radicals passarien l’ estiu per les festes del País Basc, compartint “bretolades” amb els “batasunos” i integrant consciències d’ impunitat davant dels actes vandàlics, encobertes amb presumptes raons polítiques. Fa pocs dies ja han detingut a un, resident a Barcelona.
Només faltava aquest grup de brètols que van tombar el “toro d’ Osborne”, que a mi tant me fa ja que penso que l’ iconografia de culte acaba al terra mes tard o mes d’ hora. El que em preocupa d’aquesta acció va ser la justificació de l’ acte, apel·lant a la lluita contra l’ ocupació espanyola i l’ alliberament de la vista de la muntanya sagrada.
Si seguíssin els criteris d’ actuació teocràtics, el que haurien de fer immediatament per coherència es escombrar de “mercaders” els “temples sagrats i els seus voltants “ per garantir la seva puresa espiritual. Però, ja sabem que aquesta no es la pràctica habitual, l’ hipocresia es una constant en determinades línies ideològiques. Encara recordo els “nens radicals” de la meva Ciutat, que avui son seriosos professionals i dirigents lletraferits, quan es dedicaven a grafitejar els rètols de tot arreu menys els dels negocis de la seva família, no fos de cas que el pare s’ emprenyés. Tots podíem veure com el rètol de “asociación de comerciantes de Canònigo Baranera” restava impol·lut, clar que amb “la Iglesia hemos topado amigo Sancho”. Hores d’ ara esperem que aquest carrer retorni al seu nom popular “carrer d’ en cueta” , com el coneixem tothom. Son coses de la vida oficial i la real.
M’ agrada viure en un País, lliure, tolerant, respectuós, pacífic, solidari, i no patir pel que pugui passar.
Pels de Badalona:
Avui ja he parlat prou de Badalona, malgrat tot caldria que algú s’ ocupés de retirar els arrossegaments de terra a la carretera de Montcada, o prengui alguna mesura perquè no torni a passar, i que a la carretera de Can Ruti es netegin les cunetes perquè circulin els aiguats . Ara estan completament cegades, i ve la tardor amenaçadora.
Finalment vull saludar al meu bon amic Miguel Jurado que es troba convalescent d' una seriosa operació. Anim Miguel que ens queda molta feina per fer!
No hay comentarios:
Publicar un comentario