DE FRANKFURT A SALAMANCA

Espectacle lamentable! No es pot dir altra cosa sobre l’ acte que es va desenvolupar en el Palau, i que si us plau em perdonin els que van anar com sempre de bona fe.

Feia dies que l’ amic Felip Puig anava provocant als socialistes amb l’ estil mes “xulesc” amb que ens té acostumats: “..els socialistes no tindran…d’ anar a l’ acte...”. Una vegada més intentant col·locar els “sociatas” al costat dels “botiflers” i així crear mediàticament l’ efecte de com seria un govern “soberanista” de CiU i ERC: lamentable com es va demostrar en aquest acte.

Malgrat els esforços dels consells comarcals noliejant autobusos com en els millors temps dels governs de CiU, l’ acte va quedar com una “algarada d’estètica independentista”, a on fins i tot Artur Mas va rebre xiulades; això l’ hauria de fer pensar a on s’ està ficant per aquesta via.

El mes vergonyós de tot no va ser que també xiulessin a na Caterina Mieras, que a aquestes manques de respecte ja està acostumada, i amés anava advertida, si no la manca de solidaritat i de lleialtat institucional dels consellers d’ ERC, que no van moure un dit per evitar-ho ni van fer cap referència positiva de la gestió inqüestionable que sobre l’ afer dels papers de Salamanca va fer Mieras en la seva etapa. Vergonya aliena, pels que son tant mesquins que no son capaços de donar ni aigua als que consideren no legitimats per representar Catalunya encara que siguin els seus socis de govern i gaudeixin de la legitimitat democràtica que donen els ciutadans a les urnes.

Aquesta actitud no es nova, ja l’ havíem patit a l’ anterior govern quan l’ amic Bargalló permetia tot de tipus d’ entrebancs a la gestió de cultura i donava suport continuat als mes ferotges opositors, embrancats en el bosc dels insults i les desqualificacions. Ens varem haver de mossegar la llengua de ràbia, però mai contestarem amb deslleialtat ni amb sectarisme cap als que ens provocaven i ens matxucaven impunement.

Ara desprès de Frankfurt un pensa si l’ actitud cap a la gestió anterior ha estat suficientment considerada o l’ intent de monopolització partidària ha fet tapar la gestió anterior fins al punt de presentar-la com suposadament contrària. No puc ni imaginar que hagués passat si la “relliscada” de Bargalló l’ hagués tingut Mieras.

No entenc la formació d’ un altra govern progressista per Catalunya que no passi per la composició actual, i a més estic convençut que el futur farà acostar les posicions entre les tres forces polítiques i que l’ escenari partidari de Catalunya tindrà modificacions substancials , però també els socialistes actuals no hem de permetre que s’ ens menyspreï mes, sigui per part de qui sigui i hem de respondre amb absoluta contundència, no sigui de cas que la divisió maniquea dels bons socialistes i dels dolents acabi convertint-se en una realitat que s’ empassi a la pròpia organització. Som ja uns quants que estem fins els pebrots de tantes collonades.

Dels papers no cal ni reiterar que han de ser amb nosaltres amb absoluta urgència, li vingui bé o no al govern de Madrid, si no s’ acabarà enverinant el procés i discutint els propis continguts dels acords, com ja ha fet Felip Puig, obrint la porta a un qüestionament general de tot el procés estatutari, i no ha una reivindicació independentista, si no a un canvi de govern de deixi als socialistes dolents i a la dreta espanyolista a l’ oposició per justificar un govern que tingui les mans lliures per fer de tot amb el millor estil pujolista, allò de “...amb la bandera,amagar la cartera..”
Ah! Si be jo soc profundament republicà, considero que la paròdia del rei va ser patètica, i les referències a Maragall, hipòcrites, tot considerant els menyspreus i les campanyes difamatòries, que molts dels assistents li han dedicat al llarg de la seva vida política. L’ educació i el respecte de vegades s’ expressa millor amb el silenci.

Perdoneu que aquest article vingui una mica tard, quan l'actualitat va per la vìa del ferrocaril, peró vaig haver d'avançar el d' en Maragall per respecte.