QUE LOS FUSILEN A TODOS,YO EL REY

“Que los fusilen a todos. Yo el Rey.”, amb aquesta frase literal i escrita per ell mateix a la sentencia de mort el 10 de Desembre del 1831, Fernando VII, donava fi a la vida del darrer rebel lliberal i constitucionalista del 1er terç del segle XIX: José Maria Torrijos y Uriarte, afusellat al costat dels lleials i víctima del complot del seu antic company d’ armes: Vicente González Moreno. Feia només 8 anys que Riego havia caigut sota la bota absolutista a la Plaça de la Cebada de Madrid.

Ara que es parla tant de la memòria històrica, es gratificant que algú hagi tingut la gosadia de plantar el quadre de l’afusellament de Torrijos com a referència de la sala de pintures del XIX del Prado. Veure els Borbons, pare i fill presidint l’ acte al costat de Zapatero sota la mirada eterna d’ aquells que van lluitar per les nostres llibertats fa menys de 200 anys, es com a mínim lo suficientment important per que algú hagués tingut la temptació de recordar la seva memòria. La premsa va mantenir el mes estricte silenci, no ser si per ignorància o per “moderació”, que d’ això parlaré mes a baix.

L’ ú d’ Octubre de 1823 Fernando VII accepta a canvi de la seva alliberació l’ acceptació de la Constitució de la que decretaria la seva abolició el mateix dia i de totes les normes jurídiques que s’ havien aprovat al trienni lliberal.

Fernando VII va acceptar de la mala gana la constitució al 1920 en el seu manifest a la Nación Española : ...marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional...” obligat per la sublevació de Riego. Fernando VII ja el 4 de Mayo de 1814 havia donat un cop d’ estat abolint la constitució,: “ se declaran sin ningún efecto, ahora ni en ningún tiempo, como si no hubieran pasado jamás tales actos, los decretos de las Cortes y la Constitución de Càdiz...”, recolzat per els 69 diputats servils (“esta es mi Ley religión o rey”) de les Corts Constituents, presidits per el Marqués de Mataflorida i el seu “Manifest dels Perses” i que el 1821 a Navarra i Catalunya conjuntament amb el Baró d’ Eroles y l’ arquebisbe de Creus, proclamaren la regència absolutista a la Seu d’ Urgell que donaria mes tard suport a la Santa Aliança, la caiguda dels lliberals i el pas a la Dècada Ominosa (Ai que treuen elnas els Carlins!). A partir d’ aquell moment els partidaris de la monarquia constitucional van ser declarats traïdors, amb reserva de pena de mort, es van tancar universitats i diaris, es va restablir la censura, es van esporgar llibreries i biblioteques, es van crear les Juntes de Fe (la nova inquisició), crearen la policia amb l’ objecte de la prevenció i el repudi davant possibles actes de subversió i en especial la persecució de les societats secretes. Era l’ aplicació directe del resultat de la restauració absolutista (1814-1820), a on es van consolidar les bases de la divisió dels espanyols que dura fins a dia d’ avui. S’ iniciava per primera vegada la repressió sistemàtica de l’ adversari polític, la depuració administrativa i el desterrament.

De tota aquesta etapa del 1er terç del XIX, no queden lliures d' errors tampoc, els propis lliberals (¡esta suerte, constitución o muerte!), que dividits entre moderats (Martínez de la Rosa, Queipo de Llano, Argüelles...) i exaltats (Riego, Torrijos, Espoz i Mina...) donen cos al que havia de ser la dreta i esquerra contemporànies, L’ esquerra (els exaltats, terme que ha arribat els nostres dies en el seu sentit mes pejoratiu) no va saber i encara no sap com aconseguir el favor dels ciutadans que representen.

Idealistes i formats en les corrents mes progressistes de l’ època, els exaltats formen part de tot tipus de societats, com les Societats Patrióticas”, els “comuneros, “conspiración del triàngulo” , apòstols de Cambridge (a on va ser acollit Torrijos). També els moderats formàren part d' aquestes societats com “La sociedad del anillo”. El monarca tractarà d' agitar divisions entre elles mentre negociava amb la Santa Aliança.

Si bé es cert que la revolució de 1820 es va forjar en sí de la maçoneria, (la societat de “los comuneros” va arribar a tenir 60.000 afiliats) mai va arribar a acollir-se a l’ ideari republicà.. L’ entestament dels exaltats en que el rei acceptés la constitució, la ma tova que Riego va tenir amb el realistes pensant que s’ integrarien en el constitucionalisme, la pressió dels moderats que pactaren (com sempre) amb les oligarquies, i la presa de mesures polítiques porugues que van acabar perjudicant als mes febles, van ser a la fi el botxins que els van posar a la picota.

La lectura que faig d’ aquest esdeveniments es que després de 2 segles i 3 intents democràtics (esperem que aquest sigui l’ últim) encara subsisteixen les mateixes posicions, això si, amb el sistema constitucional consolidat, però amb les mateixes amenaces de sempre (els rics no voldran pagar mai) , l’ església continua abonant les posicions mes retrògrades i els ciutadans perdem la memòria i un dia algú voldrà passar del “Viva la Pepa” al “ Vivan las caenas”. Potser tinc un to massa exaltat, no?. Els moderats “calentets” al costat dels que maneguen les cireres dirien: Ai que aquests nois ens desmuntaran la parada i ens haurem de treure la careta!

Bé siguem positius, de moment els Borbons es fan les fotos al costat d’ en Torrijos, i d’ en Zapatero. Per cert, quin es el català amb barretina que surt al quadre?. Potser trobarem un patriota que no enyoraba els Austries i a la Santa Aliança.