Seria fantàstic que els amics ens veiéssim mes sovint... (epitafi del funeral d' en Joan Olivè)
En pocs dies he hagut d' acomiadar dos amics pràcticament de la mateixa edat, en Joan Olivé i Alargé i en Eduardo Martínez Monreal, i també finalment vençuts per la malaltia.
Amb l' Eduardo vam començà a ser companys de Partit allà pels mitjans dels 70, amics, quasi família tan política com personal, i desprès d'un temps de distanciament, d'aquells que la "peculiaritat" de la política badalonina aconsella per no prendre mal, començàvem a retroben-se de nou, d'una forma tranquil·la que aventurava la possibilitat de puguer assaborí la relació sense ensurts ni entrebancs.
L' Eduardo sempre ha estat un personatge singular, amb una capacitat creativa immensa, que no acabava d' esclatar de forma intensa, malgrat la capacitat il·limitada que tenia per explorar totes les facetes de les arts i del coneixement. El podies trobar dibuixant, pintant, repassant facsímils de llibres antics, modelant, construint andròmines .... De vegades em semblava un Leonardo contingut i refugiat amb el seu jo interior, que només la Marta potser ha aconseguit conèixer en profunditat. Per alguna cosa havia nascut en una estació de tren de Guadalajara que tenia el nom d'un poble que es perdia al fons i la deixava únicament comunicada amb una via, que un dia l' Eduardo va agafar per venir fins a Badalona i St.Pere Pescador.
No estic content, perquè m' ha mancat temps per acabar de lligar el fil que m' unia amb ell. En canvi ell ha deixat anar el que el lligava als estels, i que a la fí l' ha permès alliberar-se de sí mateix i de tots nosaltres . Mira, mira !- ens esta dient-, el cel es infinit i tot es ben diferent de com l' esteu veient des d'allà baix !.
Vola Eduardo, que ja es hora...!
En Joan, portava la música amb si mateix, agafat a ella amb la mateixa tendresa amb la que ho havia fet amb el violí que l' acompanyà tota la vida.
L' he conegut en els últims anys, però l'he conegut bé en les estones que compartíem sota la seva direcció a l' agrupació artística " La Antorcha" del Poble Sec. Tarannà suau, afectiu i comprensiu, el dit entre les comissures dels llavis, com demanant silenci?, no, convidant-hi a gaudir de la bellesa que s' amaga subtilment entre les notes musicals i les seves relacions harmòniques.
Era un home compromès, amb opinions fermes expressades amb to suau, com per no ofendre. Valorava les petites coses i els objectius petits , malgrat que en els seus ulls es podien adivinar grans il·lusions i objectius ambiciosos que no emergien en el seu verb, diria ell, que per evitar que prenguéssim mal i perdéssim els petits moments de felicitat que tant ens consta trobar o construir.
Va acceptar de bon to fer una immersió documental i musical en els fons desconeguts del teatre líric català. Jo vaig sortir del govern i el seu treball ha quedat tant inèdit com el que havia cercat,es el signe d' aquest País, no acabar de conèixer' s mai a si mateix. Potser en algun moment, el seu treball, la seva vida, el seu tarannà, emergiran perquè els podem gaudir, i ell serà allí amb el dit entre ells llavis somrients, dient: Sssssssh... poc a poc, piano, que s' entendrà mes bé i a la fí la gent ha pagat per gaudir d'un bon espectacle!.
A Badalona s' han ajuntat un grupet de companys i companyes en una cerimonía intima al barri de La Salut, per dir-se coses boniques i afalagar-se , això sí amb els punyals amagats a l' esquena per si de cas. El poble al carrer a la feina o a casa seva vivint la vida, cada un com pot.
Potser si que, "... seria fantàstic que els amics ens veiéssim mes sovint..." , per gaudir de l' harmonia de les coses petites, mentre ens elevem cap el cel com els estels que porten gravades les il·lusions i els desitjos de tots.
En pocs dies he hagut d' acomiadar dos amics pràcticament de la mateixa edat, en Joan Olivé i Alargé i en Eduardo Martínez Monreal, i també finalment vençuts per la malaltia.
Amb l' Eduardo vam començà a ser companys de Partit allà pels mitjans dels 70, amics, quasi família tan política com personal, i desprès d'un temps de distanciament, d'aquells que la "peculiaritat" de la política badalonina aconsella per no prendre mal, començàvem a retroben-se de nou, d'una forma tranquil·la que aventurava la possibilitat de puguer assaborí la relació sense ensurts ni entrebancs.
L' Eduardo sempre ha estat un personatge singular, amb una capacitat creativa immensa, que no acabava d' esclatar de forma intensa, malgrat la capacitat il·limitada que tenia per explorar totes les facetes de les arts i del coneixement. El podies trobar dibuixant, pintant, repassant facsímils de llibres antics, modelant, construint andròmines .... De vegades em semblava un Leonardo contingut i refugiat amb el seu jo interior, que només la Marta potser ha aconseguit conèixer en profunditat. Per alguna cosa havia nascut en una estació de tren de Guadalajara que tenia el nom d'un poble que es perdia al fons i la deixava únicament comunicada amb una via, que un dia l' Eduardo va agafar per venir fins a Badalona i St.Pere Pescador.
No estic content, perquè m' ha mancat temps per acabar de lligar el fil que m' unia amb ell. En canvi ell ha deixat anar el que el lligava als estels, i que a la fí l' ha permès alliberar-se de sí mateix i de tots nosaltres . Mira, mira !- ens esta dient-, el cel es infinit i tot es ben diferent de com l' esteu veient des d'allà baix !.
Vola Eduardo, que ja es hora...!
En Joan, portava la música amb si mateix, agafat a ella amb la mateixa tendresa amb la que ho havia fet amb el violí que l' acompanyà tota la vida.
L' he conegut en els últims anys, però l'he conegut bé en les estones que compartíem sota la seva direcció a l' agrupació artística " La Antorcha" del Poble Sec. Tarannà suau, afectiu i comprensiu, el dit entre les comissures dels llavis, com demanant silenci?, no, convidant-hi a gaudir de la bellesa que s' amaga subtilment entre les notes musicals i les seves relacions harmòniques.
Era un home compromès, amb opinions fermes expressades amb to suau, com per no ofendre. Valorava les petites coses i els objectius petits , malgrat que en els seus ulls es podien adivinar grans il·lusions i objectius ambiciosos que no emergien en el seu verb, diria ell, que per evitar que prenguéssim mal i perdéssim els petits moments de felicitat que tant ens consta trobar o construir.
Va acceptar de bon to fer una immersió documental i musical en els fons desconeguts del teatre líric català. Jo vaig sortir del govern i el seu treball ha quedat tant inèdit com el que havia cercat,es el signe d' aquest País, no acabar de conèixer' s mai a si mateix. Potser en algun moment, el seu treball, la seva vida, el seu tarannà, emergiran perquè els podem gaudir, i ell serà allí amb el dit entre ells llavis somrients, dient: Sssssssh... poc a poc, piano, que s' entendrà mes bé i a la fí la gent ha pagat per gaudir d'un bon espectacle!.
A Badalona s' han ajuntat un grupet de companys i companyes en una cerimonía intima al barri de La Salut, per dir-se coses boniques i afalagar-se , això sí amb els punyals amagats a l' esquena per si de cas. El poble al carrer a la feina o a casa seva vivint la vida, cada un com pot.
Potser si que, "... seria fantàstic que els amics ens veiéssim mes sovint..." , per gaudir de l' harmonia de les coses petites, mentre ens elevem cap el cel com els estels que porten gravades les il·lusions i els desitjos de tots.
1 comentario:
FINS ARA NO HI HAVIA POGUT FER EL MEU HOMENATGE A L'EDUARDO, PER MI ERA L'UNIC QUE DEIA EN REALITAT EL QUE TOTS PENSAVEM, PERO ELL HO DEIA EN VEU ALTA, POT SER NOSALTRES ENS VEM DONAR MASSA D'HORA PER VENÇUTS I CREIEM QUE SORTIR A PARLAR A L'ASSAMBLEA JA NO HI VALIA PAS LA PENA, EREM COM A NINOTS POSATS EN UN ESCENARI PER FER-HI PLE, PERO ELL MAI VA LLENÇA LA TOVAIOLA, ETS UN EXEMPLE EDUARD PER TOTS. FINS A VIAT COMPANY
MARIA JOSE
Publicar un comentario