On son els diners?. Aquesta es la pregunta del milió que la gent es fà quan llegeix que els Bancs o les empreses tenen problemes de liquidesa, o més ben dit que no tenen calés a disposició per atendre les seves obligacions.
Venim d’ uns exercicis econòmics fins al darrer 2007, a on s’ han declarat beneficis milionaris que havien trencat rècords històrics tant a la Banca com a moltes empreses, mentre les rentes del treball s’ anaven reduint progressivament i pujaven les rentes del capital i els tipus d' interés que ens han posat de genolls per apaivagar una inflacció clarament especulativa. I ara tot d’ un cop estem davant de la crisi econòmica mes important que s’ha viscut des de que el sistema capitalista hegemonitza l’ economia mundial. I tothom es pregunta: la minoria que s’ ha apropiat de la major part de les rentes: On té els cales?.
Si tot funcionés como diuen els “neocons”, ara el mercat resoldria per si mateix el problema, o sia que els capitalistes mes importants, o sia els mes rics, haurien de posar els seus cales per injectar liquidessa al sistema en justa correspondència i proporcionalitat als beneficis que han obtingut. Peró vet aquí que el tema no funciona així. El capital rapinyaire amaga els cales, o especula amb els aliments, l’ energia o els metalls i les pedres precioses, a l’ espera que el mercat es posi de genolls i tornar a comprar a preu de saldo el que quedi del terratrèmol econòmic.
Ara li toca a l ‘Estat que tant critiquen i que volen afeblir el que te que paga els plats tancats,i amics meus l’ Estat som tots, nosaltres es clar. Ells si poden no paguen, defrauden, i tenen avions privats per desplaçar-se als “resorts” situats a paradisos reservats al costat dels mes desfavorits, per fer mes sang. No penseu que estic exagerant, fa pocs dies que una bona amiga vinculada a una ONG que acabava de tornar d’ Haití,em deia que en ple desastre del darrer huracà, i mentre anaven recollint els morts per centenars (aquestes coses no surten a la tele), una empresa nord-americana tractava de quedar-se amb la millor platja per fer un resort per milionaris, ara que havia estat desallotjada de pobres per la força de la natura. No creieu que no es pràctica habitual, si no, llegiu a la Klein en “La Doctrina del xoc” i ja veureu.
En Bush amb el cinisme mes impresentable que un pot imaginar surt demanant la solidaritat de tots per pagar la factura que s’ acosta als voltants de quasi 1 bilió y mig de dòlars, quan feia quatre dies que parlava de que l’ Estat no ha d’ intervenir a l’ economia. Quina cara mes dura!
Fins i tot en Sarkozy, ha demanat responsabilitats als responsables, hi ha arribat a entrevistar-se amb en Chavez. Aquí, encara no he sentit a cap polític progressista d’aquest País, que hagi fet una intervenció similar. No pot ser que s’ han surtin de “rosites” sense pagar pel que han fet, sobretot els mercenaris de l’ economia, els executius que s’ han cobrat la comissió corresponent pels serveis prestats als mes poderosos.
La FAO ha dit tímidament que ja hi ha 930 milions de persones passant gana, i que només necessiten 15.000 milions de dòlars per atacar el problema, el pel seu plan. A la premsa només els hi van donar un dia de publicitat del tema, com deia Friedman a la fi son un 10% del que demana Bushexcedent humà no productiu.
Nens i nenes aneu amb compte, a ben segur que els diners que demana Bush tornaran a beneficiar els especuladors, defraudadors i lladres, com ho han vingut fent, per exemple a la guerra de l’ Irak on s’ han "forrat" les grans corporacions i no han fet res del que van contractar.
Es hora de que els nostres responsables polítics ataquin el tema sense complexes i practiquin la tolerància zero contra els especuladors i defraudadors. En cas contrari els ciutadans perdran la poca confiança que els hi queda.
ON SON ELS DINERS?: Em queda per trobar la resposta, mentres tant seguiu el bon treball d' en Leopoldo Abadía i les seves tesis sobre la crisi Ninjai el seu diccionari econòmic.Trobareu algunes
