Vagi per endavant que al llarg de la meva vida he conegut moltes persones de filiació i de simpaties vinculades a CDC i a UDC, i que em sento molt orgullós de gaudir de la seva estimació i de la seva amistat. Persones que s’estimen el nostre País i es preocupen pel benestar de tots els catalans.
Malgrat tot estic força preocupat per la possibilitat de que un grup de dirigents d’ aquestes formacions tornin a tenir a les seves mans el destí de tots nosaltres i tal com van les coses per temps indeterminat.
Jordi Pujol, potser el polític mes astut que hem tingut mai, va saber fer-se amb el poder polític arreplegant tot tipus de recolzaments que li van permetre accedir a la Presidència de Catalunya, quant es donava per descomptat que el Govern de Catalunya passaria a mans de l’ esquerra (PSC+PSUC) i el presidiria Reventós. Acabàvem de recuperar la Generalitat Republicana, al mateix temps que Pujol a negociava amb Suárez la creació d’ una Diputació General per Catalunya renunciant a la restauració de la Generalitat. Aquest va ser el primer pacte que marcaria el tarannà propi del Pujolisme : “El peix al cove”.
Pujol no va fer fàstics a reciclar els darrers alcaldes del franquisme i al 79, aquests ja representaven el 60% del total dels aconseguits per CiU. Algú fins i tot van passar de vetllar a Franco a Conseller de la Generalitat. Això li donà una incidència caciquil gens menyspreable i que va tenir força importància a les eleccions de 1980. També va saber fer-se amb els vots per President del antic PSA (Partit Socialista Andalús, avui PA) que va gaudir de forces recursos econòmics per explotar el sentiment d’ enyorança dels ciutadans recents nouvinguts d’ Andalusia, fins i tot un dels 2 diputats d’ aquella legislatura va formar part del grup de CiU al llarg de molts anys. L’ Heribert Barrera va saber ensarronar als dirigents del Partit del Treball de Catalunya, i col•locar-se com diputat amb els seus vots i posar-los a mans de Pujol. Mes tard aquesta feina ja li seria encarregada a Colom, ja actualment dirigent preferent de CiU. A més Pujol no va tenir gens d’ escrúpols a fagocitar la representació política dels pallachistes (PSC-R), fent-los presentar-se juntament amb CiU. Va ser tot aquest conglomerat el que li va permetre fer-se amb la Presidència amb la aquiescència de l’ UCD i els poders fàctics espanyols que no volien de cap manera un President socialista a Catalunya. No es d’ estranyar que Tarradellas i Pujol no s’ avinguessin mai, que les expectatives d’ autogovern quedessin diluïdes i la possibilitat d’ un concert econòmic com el basc quedés esvaït. Les conseqüències d’ aquests acords van ser molt favorables per a Pujol i les seves responsabilitats a Banca Catalana, ja que aquestes van quedar diluïdes, sobretot perquè Suárez va facilitar tots els recursos necessaris perquè així fos.
Mentrestant el govern i el partit quedava a mans de personatges com Prenafeta, Sellarès, Molins, Alavedra, Miró i Ardèvol, Arcadi Calzada etc..i s’ anava desfent dels líders mes progressistes, els cadells vinculats a tots ells s’ entretenien formant-se en l’ agressivitat, i el radicalisme nacionalista en una mena d’ extremisme juvenil, format en altres per alguns fills de la burgesia catalana mes reaccionaria, que des de la supèrbia de classe cultivaven l’odi visceral especialment contra els socialistes.
Malgrat tot Pujol gaudia d’ una mena de “contenció noucentista “ que feia que de tant en tant el grau de tensionament de la vida política baixés, sobretot quan els interessos econòmics prenien protagonisme i calia distensionar l’ ambient. Això va quedar reflectit en el Pacte del Majestic amb Aznar , que ha durat fins aquest mateix moment, i del que jo sàpiga, CiU mai s’ ha desdit malgrat ens hagi portat a una situació de desprestigi i d’ irregularitats institucionals mai vist a Catalunya, de la mà de l’ administrador comú de PP i CiU nomenat per aquest afers: el “Sr. Millet”.
Ara no es planteixa el retorn d`aquesta forma de fer política, per sort caducada, si no d’ una reposició de sèrie B , mes poc escrupolosa, mes extremista i de orientació incerta, que malgrat tot pot arribar a gaudir d’ un recolzament important. Els Mas, Pujol, Puig, Fernàndez Teixidó, Madì etc., educats en la manca de respecte polític, i la laxitud moral cap les irregularitats com s’ ha vingut demostrant fefaentment, deuen està dissenyant un escenari de model de pensament únic, a on el que es mogui no sortirà a la foto i que aventura forces dificultats per aquells que mantinguin un esperit crític. Que es vagin preparant aquells, especialment funcionaris, que no es sotmetin als dictats d’ aquest dirigents.
Ja hem començat a notar els seu estil. Mas, malgrat haver estat la persona que mes a insultat i faltat al respecte a Pasqual Maragall des de el seu pas per l’ Ajuntament de Barcelona fins al dia d’ avui, a arribat al mes degradant dels comportaments intentant aprofitar l’ estat personal de Maragall per manipular unes declaracions robades amb les mes gran manca d’ escrúpols mai vista en la política catalana, i del que no s’ ha dignat ni intentar distanciar-se. Aquesta es la verdadera cara del que pretén ser el proper President de Catalunya.
El més llastimós no es el que fan o diuen aquesta gent, que ja no sorprèn a ningú, si no d’ una banda que alguns de bona fe que encara creguin amb ells, i d’ altre els que encara no s’ han adonat que amb el millor estil pujolista, aquests personatges estan estenen una xarxa social: “e-cristians” de Mirò, Catalunya Oberta de Prenafeta, Fundació Príncep de Girona de Calzada i multitud d’ organitzacions econòmiques, polítiques, mediàtiques, religioses, ciutadanes que entronquen les propostes de CiU, amb els poders fàctics tant catalans com espanyols, amb l’ objectiu de tornar a travar un moviment polític- econòmic- religiós, que faci impossible el retorn al Govern de Catalunya d’ organitzacions i propostes progressistes.
Per acabar-ho d’ adobar , una vegada més es presenten candidatures presumptament independentistes com la de Laporta, farcida de personatges que estan més a prop de Prenafeta, que dels dirigents històrics de Solidaritat Catalana com Prat de La Riba va ser el seu fundador. Quina barra tenen alguns!. Algú hauria d’ explicar com han obtingut la possibilitat utilitzar aquest nom històric de la dreta catalana. En tot cas no enganyen a ningú, no son més que uns gregaris de CiU per afeblir ERC, com en passat va fer Colom, el que passa es que ara no tenen a Millet per financiar-los.
Finalment vull fer notar als meus, els socialistes, que comencen a ser vergonyosos els l moviments que càrrecs públics del Govern, funcionaris i personatges públics estan fent per distanciar-se de nosaltres, o per cercar espais a on refugiar-se i mantenir el seu estatus sense assumir riscos davant l’ eventualitat de la sortida del Govern de Catalunya. No es la primera vegada que això passa i en la meva opinió sempre s’ ha tingut massa tolerància envers aquests tipus d’ individus , com també s’ ha tingut amb responsables polítics i Institucionals de l’ àmbit local que en altres ocasions i es d’ esperar que ara també, han mantingut i poden mantenir una actitud poc bel•ligerant amb CiU per preservar-se de cara a un canvi de Govern i poder-se presentar com gent moderada que sigui “ben atesa” per un eventual Govern convergent.
Jo no passo per aquest tipus de comportament. Es exigible que els que es manifesten com membres actius del projecte socialista encapçalat per José Montilla es comportin amb lleialtat total i si no ha de ser així que el Partit ho tingui en compte. Ja ho vaig dir en portes dels anteriors comicis que eren incerts i es va ser massa permissiu amb ells.
Jo no li dec res a Montilla ni espero cap deferència per la seva part, no m’ ha afavorit mai, per això puc dir objectivament que avui qualsevol Govern que no passi per la seva Presidència i l’ eix central del PSC, es un risc per el País, del que no se si som suficientment conscients. Hores d’ ara encara hi ha una possibilitat de que als catalans ens caigui el vel dels ulls i que malgrat la ceguesa i incomprensió que es detecta des de la resta d’ Espanya, entenem que qualsevol alternativa que deixi fora del govern als socialistes no ens beneficiarà necessariament, ens al contrari, el pacte del Majestic encara es viu i molts “Millets” disposats a administrar-lo. Vosaltres veureu.
Malgrat tot estic força preocupat per la possibilitat de que un grup de dirigents d’ aquestes formacions tornin a tenir a les seves mans el destí de tots nosaltres i tal com van les coses per temps indeterminat.
Jordi Pujol, potser el polític mes astut que hem tingut mai, va saber fer-se amb el poder polític arreplegant tot tipus de recolzaments que li van permetre accedir a la Presidència de Catalunya, quant es donava per descomptat que el Govern de Catalunya passaria a mans de l’ esquerra (PSC+PSUC) i el presidiria Reventós. Acabàvem de recuperar la Generalitat Republicana, al mateix temps que Pujol a negociava amb Suárez la creació d’ una Diputació General per Catalunya renunciant a la restauració de la Generalitat. Aquest va ser el primer pacte que marcaria el tarannà propi del Pujolisme : “El peix al cove”.
Pujol no va fer fàstics a reciclar els darrers alcaldes del franquisme i al 79, aquests ja representaven el 60% del total dels aconseguits per CiU. Algú fins i tot van passar de vetllar a Franco a Conseller de la Generalitat. Això li donà una incidència caciquil gens menyspreable i que va tenir força importància a les eleccions de 1980. També va saber fer-se amb els vots per President del antic PSA (Partit Socialista Andalús, avui PA) que va gaudir de forces recursos econòmics per explotar el sentiment d’ enyorança dels ciutadans recents nouvinguts d’ Andalusia, fins i tot un dels 2 diputats d’ aquella legislatura va formar part del grup de CiU al llarg de molts anys. L’ Heribert Barrera va saber ensarronar als dirigents del Partit del Treball de Catalunya, i col•locar-se com diputat amb els seus vots i posar-los a mans de Pujol. Mes tard aquesta feina ja li seria encarregada a Colom, ja actualment dirigent preferent de CiU. A més Pujol no va tenir gens d’ escrúpols a fagocitar la representació política dels pallachistes (PSC-R), fent-los presentar-se juntament amb CiU. Va ser tot aquest conglomerat el que li va permetre fer-se amb la Presidència amb la aquiescència de l’ UCD i els poders fàctics espanyols que no volien de cap manera un President socialista a Catalunya. No es d’ estranyar que Tarradellas i Pujol no s’ avinguessin mai, que les expectatives d’ autogovern quedessin diluïdes i la possibilitat d’ un concert econòmic com el basc quedés esvaït. Les conseqüències d’ aquests acords van ser molt favorables per a Pujol i les seves responsabilitats a Banca Catalana, ja que aquestes van quedar diluïdes, sobretot perquè Suárez va facilitar tots els recursos necessaris perquè així fos.
Mentrestant el govern i el partit quedava a mans de personatges com Prenafeta, Sellarès, Molins, Alavedra, Miró i Ardèvol, Arcadi Calzada etc..i s’ anava desfent dels líders mes progressistes, els cadells vinculats a tots ells s’ entretenien formant-se en l’ agressivitat, i el radicalisme nacionalista en una mena d’ extremisme juvenil, format en altres per alguns fills de la burgesia catalana mes reaccionaria, que des de la supèrbia de classe cultivaven l’odi visceral especialment contra els socialistes.
Malgrat tot Pujol gaudia d’ una mena de “contenció noucentista “ que feia que de tant en tant el grau de tensionament de la vida política baixés, sobretot quan els interessos econòmics prenien protagonisme i calia distensionar l’ ambient. Això va quedar reflectit en el Pacte del Majestic amb Aznar , que ha durat fins aquest mateix moment, i del que jo sàpiga, CiU mai s’ ha desdit malgrat ens hagi portat a una situació de desprestigi i d’ irregularitats institucionals mai vist a Catalunya, de la mà de l’ administrador comú de PP i CiU nomenat per aquest afers: el “Sr. Millet”.
Ara no es planteixa el retorn d`aquesta forma de fer política, per sort caducada, si no d’ una reposició de sèrie B , mes poc escrupolosa, mes extremista i de orientació incerta, que malgrat tot pot arribar a gaudir d’ un recolzament important. Els Mas, Pujol, Puig, Fernàndez Teixidó, Madì etc., educats en la manca de respecte polític, i la laxitud moral cap les irregularitats com s’ ha vingut demostrant fefaentment, deuen està dissenyant un escenari de model de pensament únic, a on el que es mogui no sortirà a la foto i que aventura forces dificultats per aquells que mantinguin un esperit crític. Que es vagin preparant aquells, especialment funcionaris, que no es sotmetin als dictats d’ aquest dirigents.
Ja hem començat a notar els seu estil. Mas, malgrat haver estat la persona que mes a insultat i faltat al respecte a Pasqual Maragall des de el seu pas per l’ Ajuntament de Barcelona fins al dia d’ avui, a arribat al mes degradant dels comportaments intentant aprofitar l’ estat personal de Maragall per manipular unes declaracions robades amb les mes gran manca d’ escrúpols mai vista en la política catalana, i del que no s’ ha dignat ni intentar distanciar-se. Aquesta es la verdadera cara del que pretén ser el proper President de Catalunya.
El més llastimós no es el que fan o diuen aquesta gent, que ja no sorprèn a ningú, si no d’ una banda que alguns de bona fe que encara creguin amb ells, i d’ altre els que encara no s’ han adonat que amb el millor estil pujolista, aquests personatges estan estenen una xarxa social: “e-cristians” de Mirò, Catalunya Oberta de Prenafeta, Fundació Príncep de Girona de Calzada i multitud d’ organitzacions econòmiques, polítiques, mediàtiques, religioses, ciutadanes que entronquen les propostes de CiU, amb els poders fàctics tant catalans com espanyols, amb l’ objectiu de tornar a travar un moviment polític- econòmic- religiós, que faci impossible el retorn al Govern de Catalunya d’ organitzacions i propostes progressistes.
Per acabar-ho d’ adobar , una vegada més es presenten candidatures presumptament independentistes com la de Laporta, farcida de personatges que estan més a prop de Prenafeta, que dels dirigents històrics de Solidaritat Catalana com Prat de La Riba va ser el seu fundador. Quina barra tenen alguns!. Algú hauria d’ explicar com han obtingut la possibilitat utilitzar aquest nom històric de la dreta catalana. En tot cas no enganyen a ningú, no son més que uns gregaris de CiU per afeblir ERC, com en passat va fer Colom, el que passa es que ara no tenen a Millet per financiar-los.
Finalment vull fer notar als meus, els socialistes, que comencen a ser vergonyosos els l moviments que càrrecs públics del Govern, funcionaris i personatges públics estan fent per distanciar-se de nosaltres, o per cercar espais a on refugiar-se i mantenir el seu estatus sense assumir riscos davant l’ eventualitat de la sortida del Govern de Catalunya. No es la primera vegada que això passa i en la meva opinió sempre s’ ha tingut massa tolerància envers aquests tipus d’ individus , com també s’ ha tingut amb responsables polítics i Institucionals de l’ àmbit local que en altres ocasions i es d’ esperar que ara també, han mantingut i poden mantenir una actitud poc bel•ligerant amb CiU per preservar-se de cara a un canvi de Govern i poder-se presentar com gent moderada que sigui “ben atesa” per un eventual Govern convergent.
Jo no passo per aquest tipus de comportament. Es exigible que els que es manifesten com membres actius del projecte socialista encapçalat per José Montilla es comportin amb lleialtat total i si no ha de ser així que el Partit ho tingui en compte. Ja ho vaig dir en portes dels anteriors comicis que eren incerts i es va ser massa permissiu amb ells.
Jo no li dec res a Montilla ni espero cap deferència per la seva part, no m’ ha afavorit mai, per això puc dir objectivament que avui qualsevol Govern que no passi per la seva Presidència i l’ eix central del PSC, es un risc per el País, del que no se si som suficientment conscients. Hores d’ ara encara hi ha una possibilitat de que als catalans ens caigui el vel dels ulls i que malgrat la ceguesa i incomprensió que es detecta des de la resta d’ Espanya, entenem que qualsevol alternativa que deixi fora del govern als socialistes no ens beneficiarà necessariament, ens al contrari, el pacte del Majestic encara es viu i molts “Millets” disposats a administrar-lo. Vosaltres veureu.
1 comentario:
MAGNÍFIC!!!!!!
Publicar un comentario