JA ES AQUÍ LA RESTAURACIÖ

Fa bastant de fred al carrer, i alguns polítics que no saben que es sortir a prendre l’ aire s’ han quedat glaçats, i el pitjor es que quasi no queden aixoplucs. D’ aquí a 6 mesos els que som minoria a alguns indrets passarem a ser majoritaris per abandó. Quina confrontació més estèril!

La victòria de la coalició CiU (CDC+ UDC) ha estat incontestable, inqüestionable i electoralment impecable. Mira que em fot..!

L’ anàlisi sobre les opcions de vot ja s’ està fent i no cal ser reiteratiu en els aspectes generals que aquesta vegada seran bastant coincidents per la contundència dels resultats. Jo em quedo amb l’ article d’ en Ramoneda del dia abans en El País, que has estat l’ anàlisi més lúcid que he llegit aquests dies.

Per mi el PSOE, no va pogué complir amb l’ Estatut (no calia que s’ hi comprometés) , i el Constitucional conservador li va dona l’ estocada al PSC. Als socis del “tripartit” s’ els hi va anar l’ olla accentuant les seves diferències, i les “corrides de toros” i els referèndums noucentistes, com espectacles de final de cicle la “puntilla”.

A cap cervell pensant, se li va ocórrer acabar la legislatura amb un debat sobre l’ Estat del Benestar i la redistribució justa de la riquesa. Això potser hagués fet més evidents les diferències entre la dreta i l’ esquerra catalana, en un moment en que tantes famílies estan patint les conseqüències de la crisi. Fins i tot a ningú se l’ hi va acudir formar una coalició electoral per confrontar les posicions bàsiques. Potser els que els hi agraden les frontisses amples per sobreviure son més del que creiem.

S’ ha produït la restauració del nacionalisme populista, que fins i tot s’ha apropiat del concepte de “canvi” amb molta habilitat i disciplina, sense fissures i donant un exemple de mobilització sense precedents, passant per sobre de tota l’ empastifada que han deixat al cap dels anys. Xapó per en Mas !. Si se sap sortir, sacrifica caps i actua amb habilitat, potser si durarà fins al 22. Malgrat tot el camí està molt empedregat, i les ganes de revenja del “exercit de resistència” a que es referia la nit electoral farà corre la sang de seguida que pugui. Com deia Fernando VII , “... al enemigo no hay que vencerlo, hay que exterminarlo...” .

D’ IC ja no dic res perquè va abandonar l’ esquerra fa temps, i ara es troben en un limb “progressista benestant” que ja no connecta amb el gruix dels treballadors, i d’ ERC tampoc perquè se l’ està menjant l’ inexperiència i la arrogància.

Lo del PP no té nom, s’ han fet un fart de maltractar Catalunya i de posar pals a les rodes, hi han passat per la campanya sense rebre ni un rascada. La Camacho ha estat de un apassionament, d’ un disciplinat i una contundència que fa admirar. Que no ens passi res a les municipals! Han instaurat un discurs que té prorroga, i això que el “fatxes” de PxC s’ han emportat un bon pessic de la xenòfoba campanya d’ abans de les eleccions.

Dels meus, els del PSC, que voleu que us digui, ens hem emportat totes les hòsties, i això que en Montilla va empassar-se la campanya amb tota la dignitat i disciplina. La resta de candidats mes coneguts, han brillat mediàticament per la seva absència, i no vull dir que no hagin treballat, però han passat absolutament desapercebuts. A alguns molt destacats no els hi he vist ni la nit electoral quan en Montilla s’ acomiadava.

Els estrategs de la campanya sabien que anaven contracorrent , i fer aparèixer per boca de Montilla personatges que a dia d’ avui ja combreguen amb en Màs, es simplement increïble.

Les cares mes llargues les mantenien els càrrecs municipals que se les veuen venir i ja estan pregant perquè no els hi passi per sobre l’ apissonadora conservadora. Hem tancat una porta a acords per l’ esquerre i serà molt difícil que ens obrin alguna altre. I que consti que els convergents no seran tan amables com nosaltres deixant-nos en llocs de govern com hem fet nosaltres (encara no s’ ho creuen), tot i permetent-nos que mantinguem les nostres posicions, tal com ha succeït en molts departaments de la Generalitat i especialment en els mitjans de comunicació públics a on el “tripartit” i especialment el PSC , han estat absolutament maltractats.

Fer un crida a crear un programa, una estratègia alternativa i un canvi de model de Partit, requereix molt de temps, ara l’ únic que es pot fer es aprofitar tots els recursos humans i ideològics per salvar els mobles a les municipals. Si continuem menyspreant la força de la capacitat militant del Partit ofegant al seu esperit crític estem condemnats a una fracàs estrepitós que sí, posarà en qüestió a l’ organització i a tots els seus dirigents. A en Mas la seva dona li recordava l’ humilitat. Ho està aprenent ell abans que nosaltres. Això de passar pel desert espavila molt, i compte que nosaltres no gaudim dels mateixos recursos de la dreta i ens podem ofegar de set i gana a les primeres de canvi.

Som molts els que ens trobem el dic sec, i no reclamem prebendes, tenim lleialtat provada i necessitem que ens alliberin les amarres. O potser ens hem de dedicar a la meditació per trobar respostes?.

Hi ha dies que fa molt de fred i se’t congelen les idees.