Una de les coses mes gratificants que de les que gaudia, era la trucada d’ en Carlitos Navales. En qualsevol moment podia sonar el telèfon, i la veu profunda i una mica trencada d’ en Carles Navales, et situava en la realitat política del moment o al fil d’ una reflexió sobre problemàtiques socials, o divertides conjuntures de la vida i virtuts dels nostres polítics més propers. Tenia una forma de parlar quasi de confident, però curiosa i tafanera, ávida de contrast d’ opinió, como si necessités corroborar que allò que la darrera nit acabava de reflexionar també hi era al cap d’ un altre ser humà i no era fruit d’ un deliri o un somni descontrolat. Quan acabava de verificar que no estava sol en aquell pensament, se li notava un estat de relaxació i connivència no exsent d’ ironia fina i intel•ligent. Sí, en Carles Navales era un home positiu, informat però idealista, que encara creia que les coses podien anar a millor i satisfet de les coses que havíem aconseguit fins ara.
El vaig conèixer personalment al 1985 de la mà de l’ amic Paco Hidalgo, i vaig poder gaudir del privilegi de la seva amistat al llarg d’ aquests anys. Amb en Paco, en Lucena, en Gonzalo Crespo, en Pablito Martínez, i en Nani Riera, i ben cuidats gastronòmicament parlant d’ en “Pepitu”, durant un temps vam anar reflexionant sobre la problemàtica de la immigració a Catalunya de ciutadans de la resta d’ Espanya. Li dèiem “El espiritu Fosforito” , agafant el nom de la coneguda penya flamenca de Cornellà. D’ allà van sortir molts dels eixos dels que van ser els primers documents del “Col•lectiu Crisol” del PSC. La preocupació sobre els moviments migratoris, va estar una constant a la seva vida, tenia por que més tard o més d’ hora es despertaria la bestia que s’ alimenta del racisme i la xenofòbia. No li faltava raó.
Coneixent-lo era fàcil d’ endevinar l’ estratègia politico- sindical que havia de donar lloc a l’ estructuració política i institucional del Baix Llobregat, i de la que ell ha estat un dels principals protagonistes, malgrat que la seva actitud consensuadora, li va donar molts problemes amb els més dogmàtics i integristes. Aquesta mateixa actitud, va estar la que el va mantenir apartat dels centres de decisió de la nova estructura emergent. Només la seva forma d’ entendre les relacions personals, li permetia accedir a tot de tipus de personatges de menor o major influença, construint així el que ha estat el seu microcosmos personal, que era el que el mantenia viu.
Cornellà li dolia, i per estimar-la més s’ en va anar a l’ Empordà per guanyar perspectiva. Si tu no recordaves on era, el trucaves, i la seva veu propera, en català i castellà, et recordava que estava “ocupat” o a on el podies trobar.. Encara ara sou a temps de sentir-lo. Aquesta estada del darrers anys li va permetre generar un grup d’ excel•lents amics i amigues, i endinsar-se en la peculiar societat gironina i gaudir de les seves passions personals, la música, la lectura i el cinema.
Diuen que era humil i discret, i que el seu llegat ha estat un llegat de: “...Ideals,inquietuds,París,honestedat,decisió,perseverança,paraula,saber,cultura,cinema,calma, humor, comprensió,nostàlgia, amor, tendresa, integritat.."
Pensem per un moment quants d’ aquestes valors, conceptes, actituds, activitats, passions, practiquem nosaltres mateixos i veurem la dimensió real del personatge.
Potser, si s’hagués fet justícia, hauria ocupat un lloc principal en un gran centre d’ investigació o de pensament, d’ aquests que ni tant sols sabem que existeixen, allò que ara li diuen “Think Tank”. Potser hagués estat econòmicament bo per ell, però la realitat ha fet que tingués que esforçar-se per sobreviure i com a conseqüència ens ha deixat un altre llegat: La Factoria, potser la revista de pensament social més llegida del món. No ha estat fàcil sostenir-la, ni ho estarà. Encara recordo la de vegades que m’ ha trucat, perquè truqués a algun alcalde, que havia donat de baixa la subscripció. En un moment on prima la gestió davant de l’ ideologia, cal que es mantingui la memòria fresca no sigui de cas que arribi el moment que ningú sàpiga d’ on ve ni a on a d’ anar. O, potser ja hem arribat?.
La darrera cosa que li vaig demanar ha estat que tutelés un treball d’ un adolescent, fill d’un bon amic que s’ havia atrevit a fer un treball sobre la transició. Carles, el noi ha tret un 9 !!!
Carlitos, aquest País es un Circ, i no dels que a tu t’ agradaven. Estem envoltats d'equilibristes i “pallasos” “clowns, en català?”, però no dels que t’ alegren la vida o cerquen un somriure entre els pobles del món, com el que ens regalaves tu quan érem davant teu, perquè no fos que patíssim. De temps per plorar ja has tingut, a la teva solitud quasi mística.
Bé noi, ara que es desperten els carrers, vas i t’ en vas. Os jodéis !!! com diries tu.
Carles, hasta mañana a las 8 con un bizcocho !!
No hay comentarios:
Publicar un comentario