Els xerpes, originalment son persones d’una ètnia que habita les muntanyes del Nepal i alguns indrets de l’ India, i que son coneguts per la seva funció d’ajudants i guies de les expedicions a l’ Himàlaia. La paraula xerpa ha acabant sent el nom de qualsevol guia o ajudant d’ aqueixes expedicions.
Tenzing Norgay (1914-1986), ha estat el xerpa mes conegut per haver acompanyat a “Sir” Edmund Hillary (1919-2008), en la coronació del cim de l’ Everest. No van ser tan reconeguts els altres 12 escaladors, 40 guies “sherpas” i 700 portadors que els van acompanyar. A Tenzing li van lliurar la medalla de l’ Imperi Britànic amb la possible oposició del primer ministre indi, Jawaharlal Nehru, que va considerar que no era “adequat” el seu nomenament com a “Cavaller”, donada la seva condició social.
L’ expansió de l’ Imperi Britànic i del colonialisme europeu va fer que nombrosos i ociosos membres de l’ aristocràcia europea es llencessin a “descobrir” el Món, i a l’hora a organitzar i estructurar socialment els territoris d’ acord amb els seus interessos econòmics i geoestratègics, trastocant per sempre més les organitzacions socials i culturals de tots els Continents, amb les conseqüències conegudes i que hores d’ ara continuem suportant. Aquests “súbdits” de l’ Imperi traslladaren als indrets a on actuaven les seves formes tradicionals de comportament social i sotmeteren als seus habitants acceptar –les fossin quines fossin les seves costums i formes de vida.
Al llarg del segle XX, i després d’ haver sofert els desastres mes grans i mai coneguts derivats de les dues guerres mundials, les democràcies occidentals han anant intentant construir i vertebrar unes societats a on s’ intentava diluir les diferències socials a través d’una distribució mes justa de la riquesa, i la consolidació d’ uns valors fonamentats en la Declaració Universal dels Drets Humans. Això no va impedir que els “Anciens Régimes”, o sigui les velles formes tradicionals d’ estructuració social continuessin vigents dins el cor d’ aquestes democràcies amb la voluntat de mantenir i/o recuperar els seus privilegis.
Si ens aturem un moment a observar les nostres pròpies formes de comportament,podrem constatar, que en aquesta competitiva societat, perquè un individu gaudeixi d’un moment de glòria ha d’ utilitzar un bon grapat de xerpes per fer-ho possible, i si amés aquest es un membre d’una de les classes socials dominants o te la voluntat ferma de formar-hi part, considerarà el més normal de món gaudir de “guies” i “portadors” al seu servei, fins i tot fent-hi un ús exacerbat i la més absoluta ostentació.
Es fa difícil construir una societat justa i democràtica quan aquestes formes de comportament estan tan arrelades a la nostra societat. La no acceptació de l’ Igualtat com element aglutinador d’ un sistema democràtic, fa que aquest estigui permanentment amenaçat i facilita que les formes de dominació humana s’ accentuïn sobretot en els moments més crítics. No es d’ estranyar doncs que els grups dominants es passin el dia posant en “escac” als Estats i els seus governs per evitar que aquest es puguin atrevir a controlar-los per obligar-los a complir amb la més elemental de les obligacions, la de complir les Lleis.
Nosaltres, el comú dels Ciutadans de vegades semblem no adonar-nos del que passa. A qualsevol que li parlis d’ aquest tipus de qüestions, corres el risc de que et prengui per un il·luminat o un boig. El que passa en la realitat es que acceptar que les coses son així sembla que t’obligui a admetre el teu sotmetiment o el que es pitjor, a rebel·lar-te. Es dur acceptar que els treballadors assalariats hem passat de que la nostre força de treball es pugui considerar una part del Capital, a convertir-nos en un recurs de la producció. No us estranyi que els antics departaments de “personal” de les empreses hagin passat a anomenar-se de “recursos humans”, i tots tant contents. D’ això no se que diran els sindicats.
En el sí de qualsevol empresa o dels propis Partits Polítics, això de fer de xerpa ja no es una funció de caràcter extraordinari si no una forma habitual de funcionament. De vegades algun d’ aquests “guies” o “portadors” acaba sent anomenat “Cavaller” com en Tenzing, però us puc assegurar que es poc freqüent. Les paraules “amortitzat”, “mort”, o d’ altres de similars son aplicades en política quan el xerpa de torn ha deixa’t de ser útil, o ha començat a preguntar perquè son sempre els mateixos que han de portar la càrrega, o simplement que hi ha dins dels paquets o a on van.
Al baixar de l’ Everest, els periodistes preguntaren qui havia estat el primer dels dos en posar el peu al cim, i com a conseqüència qui tenia el dret a gaudir de la gloria d’ haver estat el primer. El coronel Hunt va declarar que “havien arribat junts, com un equip”. Tenzing va insistir en l’ unitat dels equips i dels seus assoliments , però els periodistes van insistir i va haver de declarar que havia estat en Hillary el primer que va posar el peu, i va concloure: “ Si es una vergonya ser el segon home de L’ Everest, doncs hauré de viure amb aquesta vergonya”.
Potser d’ una vegada per totes hauríem de dir-los que els paquets els portin ells i nosaltres dedicant-se a gaudir del paisatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario