PRIMER DE TOT: CIUTADANS (Publicat a "El Triangle" el 14/09/2012)

En el moment de publicació d’ aquest article, ja s’haurà produït la multitudinària manifestació de l’ Onze de Setembre amb un clar color “independentista”. Haurà estat el punt màxim d’ exaltació d’ una forma d’ entendre Catalunya, que des del Segle XIX bé emmirallant-se en el concepte de Volksgemeinschaft (La comunitat nacional) construït per el promotors de la nova Alemanya sorgida de la darrera guerra franc- prussiana, i procedent del Renaixement i la Reforma, com a contraposició al nacionalisme lliberal de la Revolució Francesa, que tenia com idea de nació “l’ Estat dels Ciutadans”. Per cert aquella guerra va estat desequilibrada a favor dels Prussians per part del que estava destinat a ser la família més important d’ Europa i una de les més importants del món i de l’ especulació financera: Els Rotchild. Aquesta “comunitat nacional” calia ser moguda i sostinguda pel Volkksgeist un “esperit nacional” o “ànima col•lectiva” , concepte elaborat entre d’ altres per Herder, Hegel, Fichte, etc, com ens recorda Jaume Casajoana, en els seus escrits. En el fons mes profund d’aquesta línea de pensament, es troba l’ idea de controlar el moviment obrer, dinamitzat pels moviments emergents de sensibilització de classe, que provocava com a conseqüència el que s’ ha vingut anomenant com a “lluita de classes”. Fins i tot es va promoure mecanismes de legislació social per atreure el obrers moderats i aïllar els elements mes extremistes, i amb clar posicionament antisocialista visceral.

 

De tot això hem pogut veure tot el que ha succeït al llarg del segle XX, i la situació en que ens trobem actualment. Ens trobem en el darrer intent d’aquest pensament dominant a Europa i liderat per Alemanya, per instal•lar-se definitivament. Això ho saben perfectament els nostres dirigents conservadors catalans i alguns de progressistes fills diversos d’aquesta ideologia; per això aspiren a que la gran Alemanya ens aculli en el seu sí com a fills pròdigs de l’ Austracisme romàntic dels nostres aristòcrates avantpassats.

 

Els que ens sentim fills de l’ Il•lustració, de l’ esperit de la Revolució Francesa i dels sues principis fonamentals: La llibertat, l’ Igualtat i la Fraternitat, i la seva conseqüència La Declaració dels Drets Humans, no ens deixem enredar per aquesta revolució estètica i tactiste dels que només tenen com a objectiu la defensa del seus interessos personals i del seu estatus social i/o de classe. Estan convençuts que només ells son la Nació verdadera, i que la resta de ciutadans som mers recursos de la producció, o dels serveis i com a màxim tenim el dret a l’ expressió folklòrica, degudament ordenada i controlada.

 

Catalunya, o millor dit els Catalans, ciutadans de ple dret, hem d’ obligar als nostres representants a que es manifestin clarament sobre com volem que sigui i funcioni el nostre País i els seus Ciutadans. Quina forma d’ organització territorial i administrativa volem, sabent que l’ actual es clarament obsoleta, confusa i ineficaç (d’ això em parlarem en un altre article proper). Quina forma d’ organització social desitgem, i com s’ ha de regular e impulsar . Quin grau i forma d’ Estat de Benestar volem per tots els Ciutadans. Quina quantitat de recursos públics es necessitarien per finançar tot això. Qui ha de pagar i quant. En el camí d’ elaboració d’ aquestes propostes, si els nostres representants s’ abandonen al pur tactisme partidari, ho hem de promoure si cal, des de la pròpia societat civil. Veurem llavors com es dilueix la demagògia i apareixen clarament els interessos. Jo personalment no hi estic en contra de conciliar-los, però sempre des de la transparència, el procediment democràtic, i la lleialtat a la Ciutadania. Pot semblar utòpic, donades les circumstàncies i la força del poders dominants, però no impossible. Si ho aconseguíssim, no caldria barallar-se amb ningú. Parlarem clar i Català i i si no els hi va bé, bones tardes i a lo nostre, perquè no ens sentirem responsables del que pugui passar. El que no voldria, es que quan ens tornin a abandonar els “austriacistes” , a algú dels nostres el pengin al cap a la porta de la muralla o acabin en un anònim fossar polític, i els que ens han portat al desastre acabin emportant-se una sinecura.

 

Només cal mirar a qui li donen les hipoteques privilegiades o a on tenen els diners dipositats per saber d’ on els hi vindran les condicions de rendició o les propostes.

 

A mi no m’ aixecaran la camisa, així que vosaltres mateixos.