29 sept. 2015

ELOGIO DE LA CONCILIACION/ ELOGI DE LA CONCILIACIÓ



 

Erasmo de Rotterdam en su Elogio de la locura, o de una forma mas literal, Elogio de la estulticia y la tontería, utiliza un lenguaje mordaz y provocativo que en su epístola a Thomas Moro, en la introducción de la misma, revela las claves de su relato:
“... al reproche de mordacidad, responderé que siempre se ha concedido al ingenio la libertad de chancearse sin recelo de las cosas humanas, con tal de que esa licencia no degenere en frenesí...” “... me admira grandemente la delicadeza de los oídos de nuestros días; ... casi no pueden escuchar sino los títulos aduladores, y por eso verás gentes que entienden tan al revés la religión, que antes tolerarán los mas graves ultrajes contra Cristo, que una ligera broma acerca del Papa o de un rey, sobretodo si en ello les va el pan...” “... criticar las acciones de los hombres sin atacar a nadie individualmente, ¿ es acaso morder, o mas bien enseñar y aconsejar?. Por los demás, ¿ no me crítico yo mismo desde muchos aspectos?...” “... si alguno se considerase ofendido, o es que su conciencia le acusa o, por lo menos, teme verse retratado en ella...”

Seria un acto de pedantería y arrogancia que yo pretendiera ni de lejos acercar este “ elogio a la conciliación” a esa obra magistral de Erasmo, pero si me sirve de prólogo y llamada preventiva ante cualquier interpretación no querida, o referencia personal que se pudiera extraer de lo que a continuación pudiera manifestar.

Estamos viviendo una situación que se presenta como un “desencuentro” entre dos presuntas realidades abstractas como son Catalunya y España, fundamentado en una incomprensión que se pretende histórica (300 años) y que no tiene solución posible; no solamente esto es así, si no que los que actualmente protagonizan ambas partes la alimentan sosteniendo todo tipo de interpretaciones, la mayor parte de ellas de difícil justificación. Es cierto que en cualquier relación es fácil destacar y acentuar acciones o hechos concretos que debidamente “cocinados” pueden formar parte de un memorial de agravios que den fe en una demanda de separación o divorcio, pero también se pueden encontrar multitud de “coincidencias” alimentadas por intereses que en todo momento han permitido sostener la relación, y lo que es mas importante y no se tiene en cuenta es las relaciones y sinergias generadas a través de tantas generaciones como la historia humana nos puede aportar donde existen mas coincidencias que desencuentros, siendo estos producidos por acciones de minorías que han querido monopolizar el control social para apropiarse de los recursos y sus plusvalías.

Durante estas últimas semanas he tenido tiempo de utilizar todos mis recursos dialécticos tratando de dar luz a las diferentes posiciones y de dilucidar que hay de auténtico y de encubierto, y creo que ha llegado el momento de contribuir a la creación de una plataforma de “aterrizaje” que nos ayude a sortear las trampas de los intereses y nos permita la construcción de un nuevo “contrato social” donde se recojan las aspiraciones mayoritarias con pleno respeto e integración de las minoritarias, y eso solo es posible a través de: La Conciliación.

Vayamos al tema que nos ocupa:

Sobre la conciliación se dice:

  • Que en derecho, es un medio alternativo para solucionar conflictos, a través del cual las partes resuelven directamente un litigio con la intervención o colaboración de un tercero.
  • Que consiste en pacificar, arreglar, armonizar, ajustar¡, atraer, concertar, concordar, reconciliar, mediar, coordinar, acomodar, terciar, arbitrar, unir.
  • Que en términos mas concretos; se trata de componer y ajustar los ánimos de quienes estaban opuestos entre sí. Conformar dos o más proposiciones o doctrinas al parecer contrarias, y granjear o ganar ánimos y la benevolencia.

Pero, como ciudadanos que somos, ¿con que instrumentos contamos, y como podemos ejercer esa función?

Cualquier ser humano puede llegar a evocar la especial resonancia interior que debe producir en otro como parte que somos del mismo proyecto cósmico de humanidad. Ese ideal de fraternidad universal va más allá de los elementos individuales conformando un gran colectivo cuya fuerza es más grande que la suma de todos ellos.

Nuestros filósofos nos ofrecen algunas de sus reflexiones: “La primera norma antes de actuar es pensar en hacerlo con prudencia e inteligencia, evaluando las consecuencias que provocan nuestras acciones en los otros y en un mismo. A menudo los seres humanos nos enredamos en conflictos sobre dogmas, sin darnos cuenta que las fuerzas del universo mas importantes son, el amor, la bondad, la sabiduría, la misericordia, la justicia y la benevolencia. Que hay que ayudar a nuestro semejante a ascender a un plano mas elevado aunque para ello debamos sacrificar nuestra comodidad o nuestros deseos personales, para poder superar la falsedad, la superstición, el despotismo y la tiranía, actuando con humildad, paciencia, caridad abnegación, sin someterse a la opresión, a la injusticia, la usurpación, la tiranía espiritual o el despotismo.”

Quiero destacar entre muchos lo que decía Voltaire: “.... la sociedad ha debería convertirse en un verdadero taller de trabajo grupal, donde todos velaran por las necesidades y carencias de otros, constituyéndose así en una verdadera familia fortalecida por una verdadera hermandad, un taller donde todos debemos trabajar para obtener bienes generales, ya que en el trabajo y en la necesidad es donde los brazos de empatía y amistad se vuelven fuertes y sinceros...”

Es bien cierto que a pesar de nuestras buenas intenciones podemos caer por un exceso de celo, en la intolerancia que puede llegar a sembrar el enfrentamiento y a ser víctimas de nuestras propias acciones represoras, si no que se lo pregunten a Robespierre.

A pesar de que la Declaración de los derechos del hombre determinara que:  “...los hombres permanecen libres e iguales en cuanto  a sus derechos y que las distinciones civiles solo podrán fundamentarse en la utilidad pública ...” hubo que esperar a Émile Durkheim (1858-1917) para que teorizara desde un punto de vista mas posibilista y progresivo sobre lo que vino en llamar  “solidaridad mecánica” y “cohesión social”, basadas en la semejanza, y derivadas del hecho de que los seres humanos se consideren semejantes, al compartir un sistema de prácticas y creencias comunes. De todo ello concluyó que de todas las formas de solucionar conflictos, la menos costosa es la conciliación, administrada a través del derecho restitutivo.

Podría introducir  numerosos principios, valores  y argumentos  que sin duda justificarían, reforzarían o serían una excelente guía para el desarrollo de la conciliación como el método mas resolutivo y cohesionador para la resolución de conflictos en cualquier organización o sociedad donde sus miembros se reconozcan y se consideren como iguales.

Poner en  practica el método de la conciliación conlleva asumir la responsabilidad de impartir justicia liberándose de prejuicios y animadversiones, dejando templadas las emociones para que no perturben el buen  juicio en un momento tan delicado, evitando errores, y por tanto obligados a entender mejor los argumentos y posiciones de las partes, lo que ayuda a mantener cohesionadas las colectividades respetando la pluralidad y diversidad de pensamiento de sus miembros.

Desconfiad de los que afirman que no es posible el dialogo y la conciliación, porque generalmente esconden tras su actitud aparentemente firme intereses que no se corresponden con los generales ni el bien común de los que dicen representar. El diálogo y la conciliación aumentan la transparencia sobre los asuntos que nos interesan o preocupan y evitan la manipulación y el fanatismo, solo hay que hacer una lectura objetiva de los conflictos que han jalonado nuestra historia para ver que una mala o interesada gestión de los mismos siempre han acabado perjudicando al colectivo social y beneficiado a los que los han manejado a su voluntad y en su beneficio.

Estamos avisados y advertidos...

___________________________________________________________________________________


 ELOGI DE LA CONCILIACIÓ
Erasme de Rotterdam en el seu Elogi de la bogeria, o d'una forma mes literal, Elogi de l'estultícia i la tonteria, utilitza un llenguatge mordaç i provocatiu que en el seva epístola a Thomas Moro, en la introducció de la mateixa, revela les claus de el seu relat:"... Al retret de mordacitat, respondré que sempre s'ha concedit a l'enginy la llibertat de ridiculitzar sense recel de les coses humanes, en tant que aquesta llicència no degeneri en frenesí ..." "... m'admira gratament la delicadesa de les oïdes dels nostres dies; ... Gairebé no podem escoltar sinó els títols aduladors, i per això veuràs gents que entenen tant a l'inrevés la religió, que abans toleraran els més greus ultratges contra Crist, que una lleugera broma sobre el Papa o d'un rei, sobretot si en això els va el pa ... "" ... criticar les accions dels homes sense atacar a ningú individualment, és per ventura mossegar, o mes bé ensenyar i aconsellar ?. Pels altres, ¿no em crítico jo mateix des de molts aspectes? ... "" ... Si algú es considerés ofès, o és que la seva consciència li acusa o, almenys, tem veure's retratat en ella ... "
Seria un acte de pedanteria i arrogància que jo pretengués ni de lluny apropar aquest "elogi a la conciliació" a aquesta obra magistral d'Erasme, però si em serveix de pròleg i crida preventiva davant de qualsevol interpretació no volguda, o referència personal que es pogués extreure del que a continuació pogués manifestar.
Estem vivint una situació que es presenta com un "distanciament" entre dos presumptes realitats abstractes com són Catalunya i Espanya, fonamentat en una incomprensió que es pretén històrica (300 anys) i que no té solució possible; no només això és així, sinó que els que actualment protagonitzen les dues parts l'alimenten sostenint tota mena d'interpretacions, la major part d'elles de difícil justificació. És cert que en qualsevol relació és fàcil destacar i accentuar accions o fets concrets que degudament "cuinats" poden formar part d'un memorial de greuges que donin fe en una demanda de separació o divorci, però també es poden trobar multitud de "coincidències" alimentades per interessos que en tot moment han permès sostenir la relació, i el que és més important i no es té en compte és les relacions i sinèrgies generades a través de tantes generacions com la història humana ens pot aportar on existeixen mes coincidències que desavinences, sent aquests produïts per accions de minories que han volgut monopolitzar el control social per apropiar-se dels recursos i les seves plusvàlues.
Durant aquestes últimes setmanes he tingut temps d'utilitzar tots els meus recursos dialèctics tractant de donar llum a les diferents posicions i de dilucidar que hi ha d'autèntic i de encobert, i crec que ha arribat el moment de contribuir a la creació d'una plataforma de "aterratge "que ens ajudi a sortejar les trampes dels interessos i ens permeti la construcció d'un nou" contracte social "on es recullin les aspiracions majoritàries amb ple respecte i integració de les minoritàries, i això només és possible a través de: La Conciliació.
Anem al tema que ens ocupa:
Sobre la conciliació es diu:
• Que en dret, és un mitjà alternatiu per solucionar conflictes, mitjançant el qual les parts resolen directament un litigi amb la intervenció o col·laboració d'un tercer.• Que consisteix en pacificar, arreglar, harmonitzar, ajustar, atraure, concertar, concordar, reconciliar, intervenir, coordinar, acomodar, intervenir, arbitrar, unir.• Que en termes més concrets; es tracta de compondre i ajustar els ànims dels que estaven oposats entre si. Conformar dues o més proposicions o doctrines que sembla contràries, i granjear o guanyar ànims i la benevolència.
Però, com a ciutadans que som, ¿amb quins instruments comptem, i com podem exercir aquesta funció?
Qualsevol ésser humà pot arribar a evocar l'especial ressonància interior que ha de produir en un altre com a part que som del mateix projecte còsmic d'humanitat. Aquest ideal de fraternitat universal va més enllà dels elements individuals conformant un gran col·lectiu la força és més gran que la suma de tots ells.
Els nostres filòsofs ens ofereixen algunes de les seves reflexions: "La primera norma abans d'actuar és pensar en fer-ho amb prudència i intel·ligència, avaluant les conseqüències que provoquen les nostres accions en els altres i en un mateix. Sovint els éssers humans ens embullem en conflictes sobre dogmes, sense adonar-nos que les forces de l'univers més importants són, l'amor, la bondat, la saviesa, la misericòrdia, la justícia i la benevolència. Que cal ajudar el nostre semblant a ascendir a un plànol més elevat encara que per això hàgim de sacrificar la nostra comoditat o els nostres desitjos personals, per poder superar la falsedat, la superstició, el despotisme i la tirania, actuant amb humilitat, paciència, caritat abnegació, sense sotmetre a l'opressió, la injustícia, la usurpació, la tirania espiritual o el despotisme. "
Vull destacar entre molts el que deia Voltaire: ".... la societat ha s'hauria de convertir en un veritable taller de treball grupal, on tots vetllaran per les necessitats i mancances d'altres, constituint-se així en una veritable família enfortida per una veritable germanor, un taller on tots hem de treballar per obtenir béns generals, ja que en el treball i en la necessitat és on els braços d'empatia i amistat es tornen forts i sincers ... "
És ben cert que malgrat les nostres bones intencions podem caure per un excés de zel, en la intolerància que pot arribar a sembrar l'enfrontament i a ser víctimes de les nostres pròpies accions repressores; si no que l'hi preguntin a Robespierre.
Tot i que la Declaració dels drets de l'home determinés que: "... els homes romanen lliures i iguals quant als seus drets i que les distincions civils només podran fonamentar-se en la utilitat pública ..." va caldre esperar a Émile Durkheim (1858-1917) perquè teoritzés des d'un punt de vista mes possibilista i progressiu sobre el que va venir a anomenar "solidaritat mecànica" i "cohesió social", basades en la semblança, i derivades del fet que els éssers humans es considerin semblants, en compartir un sistema de pràctiques i creences comunes. De tot això va concloure que de totes les formes de solucionar conflictes, la menys costosa és la conciliació, administrada a través del dret restitutiu.
Podria introduir nombrosos principis, valors i arguments que sens dubte justificarien, reforçarien o serien una excel·lent guia per al desenvolupament de la conciliació com el mètode més resolutiu i cohesionador per a la resolució de conflictes en qualsevol organització o societat on els seus membres es reconeguin i es considerin com a iguals.
Posar en pràctica el mètode de la conciliació comporta assumir la responsabilitat d'impartir justícia alliberant-se de prejudicis i animadversions, deixant temperades les emocions perquè no pertorbin el bon judici en un moment tan delicat, evitant errors, i per tant obligats a entendre millor els arguments i posicions de les parts, el que ajuda a mantenir cohesionades les col·lectivitats respectant la pluralitat i diversitat de pensament dels seus membres.
Desconfieu dels que afirmen que no és possible el diàleg i la conciliació, perquè generalment amaguen després de la seva actitud aparentment ferma interessos que no es corresponen amb els generals ni el bé comú dels que diuen representar. El diàleg i la conciliació augmenten la transparència sobre els assumptes que ens interessen o preocupen i eviten la manipulació i el fanatisme, només cal fer una lectura objectiva dels conflictes que han marcat la nostra història per veure que una mala o interessada gestió dels mateixos sempre han acabat perjudicant al col·lectiu social i beneficiat els que els han manejat a la seva voluntat i en el seu benefici.
Estem avisats i advertits ...

 

No hay comentarios: