18 ene 2013

LA LLUM, QUE ES FACI LA LLUM EL MES AVIAT POSSIBLE (publicat a "El Triangle", el 18/01/13)


El que em demana el cos es cridar i protestar per l’ allau de casos de corrupció i irregularitats comeses en l’ exercici de la gestió pública, que estan posant en escacs i mat a la credibilitat dels representants públics i les Institucions, sense que per el moment es vegi una iniciativa clara de posar remei a tota aquesta disbauxa. Però no, no em deixaré portar per aquesta onada de porqueria que ens amenaça d’ inundar-nos a tots, prefereixo parlar de coses constructives de les que la nostra Historia està farcida d’ exemples, i que es troben davant nostre i no les sabem veure. Us parlaré doncs dels Constructors de Catedrals i si voleu ho podem fer extensiu a les grans obres civils que iniciades fa més de 1.000 anys encara formen part del nostre paisatge urbà , cultural i patrimonial.                                                                                                D'antuvi l’ésser humà a cercat insistentment el coneixement de l’ essència divina uns i d’altres el delit de situar-se el més a prop d’ ella per formar-ne part. Sigui per un o altre motiu o per d’ altres més terrenals, de sempre hem volgut promoure la construcció de grans obres que acabessin parlant de nosaltres i del nostre temps. Per desgràcia els darrer segle i mig ens hem dedicat més a destruir que ha construir i el que hem fet ha estat més dirigit a la conquerir la glòria efímera i el més ample benefici, que a altres motius mes elevats.
 
La construcció de les catedrals va provocar la necessitat d’ una organització molt ben travada que perdurés més d’ una generació i garantís la culminació dels projectes. Ningú podia pensar en iniciar la construcció i aspirar a veure la seva finalització, no com ara que el temps de la nostra vida material determina els seus terminis. Calia doncs captar els millors mestres d’ obre, flanquejats pels millors mestres artesans possibles i la seva colla d’ aprenents i operaris ensinistrats. Calia també teixir una xarxa de protecció de les famílies per prevenir la seva subsistència i supervivència en cas de pèrdua o accident sobtat. Calia construir a la fi una mena de societat mutual farcida de solidaritat i fraternitat. Només d’ aquesta manera es podia garantir que tot, passat el temps, culminés satisfactòriament.
 
La catedral necessitava bons fonaments i sòlides columnes, que li donessin la força suficient per sostenir la bellesa de les formes que segle darrera segle, i construcció rere construcció competien amb l’ esplendor de la natura i la imaginació dels homes. Per donar forma a tot això es necessitava una dosi important de saviesa, que només es podia acumular amb el temps i una transmissió acurada i generosa del coneixement. Un estudi acurat d’ aquest procés i totes les seves vicissituds son un exemple molt vàlid per l’ organització de les nostres societats i la construcció dels nostres projectes. Allí tenim les claus, els missatges, els advertiments, el llum que ens pot obrir l’ enteniment.
 
Nosaltres, que admirem aquest tipus de construcció, que ens sentim orgullosos de que formin part del nostre patrimoni i fins i tot li donem caràcter identitari, estem caient en els mateixos errors que en el seu temps van caure els poderosos i els ignorants, que moltes vegades van de la mateixa mà. No hem llegit i comprés els missatges, ens deixem alluernar pels vitralls, ens creiem que podem sostenir sense ciments les columnes, les cúpules i els àbsides, volem entrar sota els pòrtics monumentals, circular al llarg del creuer sota la mirada dels que creiem que ens admiren, i il•luminats pel llum que travessa la rosassa fins al setial reservat folrat de vellut. Si cal ens atrevirem a parlar des del púlpit dirigint-nos als altres, i animant-los a fer coses que nosaltres mateixos no creiem ni estem disposats a fer mai, mentre admirem i fem admirar l’ ornamentació d’or que hem donat ordre d’ instal•lar i que tapa i ofega les verdaderes obres d’art i la presència nua de l’ arquitectura colosal. I el que es pitjor ens sentirem legítims hereus de tota la força, la bellesa i la saviesa que es pot trobar en aquests indrets i no sabem veure. Pobres ignorants! Petits prínceps i Reis nus!. Encara hi haurà algú que pretendrà emportar-se els capitells, i arrencar els frescos per gaudir en la seva miserable intimitat. Potser algun dia, la societat que estem muntant i la catedral que estem construint es vindrà avall per la nostre pròpia inconsciència, arrogància, supèrbia i ignorància.
 
Malgrat tot entre les runes de tot això encara quedaran en peu les catedrals lliures de les cargues que els hem anant incorporant , emergiran amb tota la seva força i podrem sentir de lluny les paraules dels mestres que les van fer possibles: “ ja us ho vam advertir, obriu les vostres ments, llegiu, interpreteu, cerqueu i sereu lliures....”
 
Encara hi som a temps...

No hay comentarios: