MALETES

Estic de maletes fins...Finalment hem decidit anar al poble, la vaca no dona per més i hem acabat a on no volíem de cap manera...resignació.

Ens trobem a l’ estació esperant que el tren ens deixi col·locar les maletes i els nens deixin de tocar els nassos, una fent-hi veure que no va amb nosaltres o es fa de menys i l’ altre mes pesat quer les mosques. Tots estem suant, ningú diria que anem de vacances. Fem més cara d’ anar d’ enterrament que a passar uns dies de descans. Amb tot, si mires a un costat o a un altre, tothom si més no, fa la mateixa cara. Els “guiris” semblen d’ un altre planeta però si els mires bé, si fa o no fa, més del mateix , semblem tots més una colla de refugiats que viatgers entusiastes.

De vegades em pregunto perquè portar maletes. Sembla com si volguéssim portar amb nosaltres tot allò que forma parta de la nostra intimitat, de la nostra petita història. Li dono una ullada al diari que ha comprat el meu marit, i torno a veure mes maletes. Algunes d’ elles carregades de dolor, son les dels refugiats de les guerres, aquesta vegada del Càucas. Que tindran les terres frontereres que tothom les vol esborrar?. El que havia de ser un lloc de comunicació de trobada de cultures, d’ intercanvi, es torna lloc de confrontació, de destrucció, de dolor. Sembla que l’ estatus quo li tingui por a les terres de pas. Cal que tothom entengui fins on arriba el poder, el control, la dominació.

Altres maletes més petites acompanyen el degoteig dels que volen arribar a la terra promesa apilats en arques que de vegades no els salvaran del diluvi de la pobresa, ni de la marginalitat, potser i tot els tallarà d’ arrel els seus somnis i els de les seves famílies.

Avui en dia s’ ha de tenir la maleta feta, deslliurant-se del superflu i gaudint dels mes propers, els que més estimem.

Tanco el diari i miro al meu entorn. Que macos son els meus fills, i encara més amb la cara arronsada. Allà ve el meu home. Ja està una mica grandet però fa goig, camina segur com dient: "no us preocupeu que tot està controlat". Aquest es el meu mon , amb o sense maletes.

Amb queda molt que passar aquest estiu, però sabeu que: “virgencita que me quede como estoy”. A fer punyetes la dieta! , si em queda petit el banyador m’ el trec o m'en compro un altre, i aquest tros d’ home no sap la que l’ espera, que portem molta feina endarrerida i al cos també se l ’ ha de donar una alegria.

Al costat parlen de la crisi, d’ en Solbes, del Govern de Catalunya , dels pressupostos i... per fihem pogut col·locar les maletes!. La meva opinió es que cal que plogui, enteneu-lo com vulgueu. Fins Setembre!

Na Pau