LA SETMANA TRÀGICA

En els propers dies es commemora el centenari d'uns fets luctuosos de dolorós record per el Poble de Catalunya: Els fets de la Setmana Tràgica. Curiosament sentirem parlar poc en els mitjans de comunicació, i les Institucions Catalanes no es faran gaire ressò per una espècie de pacte no escrit entre les forces polítiques i els poders fàctics del nostre Paìs.

Governava Espanya el Partit Conservador, regnant Alfons XIII, per la metodologia tant cassolana de l' elecció caciquil, que tornava en el govern a uns i altres, evitant sacsejades polítiques no desitjades. A Catalunya un conglomerat de conservadors monàrquics (La lliga), carlins, i alguns catalanistes i federalistes donaven lloc a la “Solidaritat Catalana” , encapçalada per Cambò, que va arrasar a les eleccions de 1907. Naixia així, encara que alguns no ho vulguin acceptar, l’ embrió del que havia de ser en el darrer terç del Segle XX, el moviment nacionalista conservador, estructurat al voltant de CiU. Aquest moviment mai oblidarà les seves relacions polítiques, econòmiques i religioses amb els conservadors espanyols, ens al contrari les continuaran cuidant i explotant en benefici propi.

Com contraposició es creà la “Solidaritat Obrera”, formada fonamentalment pels socialistes, sindicalistes i polítics federalistes. La confrontació estava servida.

El 18 de Juliol del 1909, (Quin dia mes significatiu per molts esdeveniments; reviseu internet per aquesta data i us esgarrifareu). Embarcaren els reservistes, (evidentment menys els fills dels burgesos, els aristòcrates i aquells que tenien els diners suficients per pagar i no anar) . Al temps, un grup de dones aristòcrates intentaren repartir escapularis, medalles i tabac entre els soldats. L’ indignació va ser gloriosa; s’ havia de tenir molta barra.

Romanones i el nostre il·lustre patriota i català, el Marques de Comillas, fill de darrer traficant d’ esclaus i propietari de la Cia Transatlàntica, Tabacs de Filipines, el Ferrocarril del Nord i la Cia. Hullera, s’ associà amb Romanones per fer-se amb l’ explotació de les Mines de Beni-Buifur al Marroc, aprofitant l’ acord d’ Algeciras, que donà lloc al Protectorat. L’ atac de les cabiles a aquestes instal·lacions donar lloc a la Guerra del Marroc.

Com sempre uns es fan amb la riquesa i els altres han d’ anar a defensar-la. Això ja havia passat a Cuba, i el Marqués ja sabia el que havia de fer. La seva experiència en els acords amb els EE.UU. li mostrava que podia perdre la guerra però no afectar els seus interessos, ens al contrari, es podia aprofitar (llegiu l’ article que vaig escriure “Adiós Habana adiós” o el llibre d’ aquest mateix títol del meu bon amic Jordi Siracusa). El més divertit de tot es que el Marqués, fundador de L’ Universitat Pontifícia de Comillas, ha passat a l’ història per ser “El limosnero mas grande de España”. “Grande” va ser perquè el Rei el va fer “Grande de España”.

La vaga general estava cantada, i a Catalunya es seguiria massivament a Sabadell, Terrassa , Badalona, Mataró i Granollers, més al conèixer la pèrdua de 1200 reservistes en el “Barranco del Lobo”. L’ ombra de la Guerra de Cuba es va fer present i l’ indignació a les files dels treballadors ofegats per l’ explotació, va fer vessar el got. El que va passar el 26 al 31 de Juliol, ja es història. Els desbordament dels grups d’ insurrectes, els atacs als centres religiosos abocant l’ ira continguda contra els abusos centenaris de l’ Església, van permetre justificar una repressió duríssima, protagonitzada pel ministre De la Cierva (com es repeteixen els mateixos noms no?), i una eliminació selectiva de dirigents polítics i sindicals, essent la més emblemàtica la de Ferrer i Guàrdia, fundador de “L`escola Moderna” , (per cert amb una vida privada força questionable), que va ser afusellat a Montjuic (amb el temps li agafaran costum de fer-ho), que va ser comdennat com instigador de la revolta, que per ironíes de la vida i la política va ser qualificada de "separatista". Se li va aplicar la pena de mort únicament fonamentada en una acusació del prelats de Barcelona. Això si es justícia divina! A l’ Església li queden moltes coses per les que demanar perdó!. Com es obvi, van aprofitar per liquidar els sindicats, i les escoles laiques. A que us sona això?. Es que hi ha coses que no canvien mai!.

S’ em podria dir que soc un punyeter i que sempre li trobo fil a tot. Però a mi el que em preocupa de veritat es que es tornin a reproduir-se situacions similars en un futur. no per res i després d’ aquests fets, a la següent generació es van tornar a reproduir amb mes rauxa, aprofitant la guerra civil, i va ser doblament dolorós.

Ara, els treballadors hem aprés a conservar el patrimoni cultural, a cercar la Pau i no la violència, a aprofundir en el sistema democràtic, a preservar les millores socials. Per contrapartida que han aprés les classes dominants i els poders fàctics del nostre País?... Seguiu les seves declaracions i moviments, (ja no ho fan tant descarat): Han condicionat clarament la Llei de l’ Ensenyament, tracten de afeblir els drets socials i laborals, defensen aferrissadament els interessos dels rics, oposant-se a una política fiscal mes distributiva, tracten d’ espoliar l’ Estat, reclamant ajuts milionaris que els hi permetin acumular beneficis sense arriscar el seu capital, i persegueixen a tots aquells que promouen idees que consideren que son contraries i “perilloses” pels seus interessos, utilitzant sense el més mínim escrúpol el discurs més maniqueista, de separar els “bons” dels “dolents”. Com deia Fernando VII, els “lliberals moderats”, que s’ integren en el sistema, i els altres que ja se sap, que si pot ser s’ els ha de fer passar per Montjuic. Per això es tant important que recuperem aquesta muntanya tant emblemàtica per la nostre memòria històrica.

No us deixeu enganyar, si aquesta crisi ers perllonga, vindran retalls i no precisament a la financiaciò autonòmica, que serà la mes important que no hem tingut mai, si no en els nostres drets i serveis conquerits. Per alguna cosa el Govern condicionarà l' aument amb l' atenció dels serveis pùblics bàsics.

Malgrat tot, que no pateixin, que ara ja no cremem convents, ni esglésies, ni matem capellans. Encara que sistemàticament han volgut fer desaparèixer l`esperit de “L’escola Moderna”, nosaltres hem sabut preservar els seus principis en la nostra memòria.

Per sort els Centres d' Estudis locals han programat una sèrie de conferències i exposició itinerant de la que podrem gaudir.

A la meva Ciutat, sembla que es desperta alguna cosa, a algú se l’ ha acudit presentar al·legacions al Pla Metropolità de BCN, des de la societat civil. Benvinguda sigui aquesta iniciativa. Igual encara no som morts del tot, i recuperem el pols que la nostra societat badalonina tenia fa 100 anys.

Sigueu feliços, es un ordre!.