ABANS DE RES...

Aquests dies m’ ha donat per llegir “Gomorra” d’ en Roberto Saviano, i els diaris d’ Azaña. De vegades em pregunto de que vaig. Em passo la vida cercant informacions i pàgines històriques que els poders dominants voldrien que desapareixessin de la memòria col·lectiva. Em pregunto que haig de fer amb això, de que serveix, qui està disposat a tenir-ho en compte. D’ aquí a la reflexió intima que ens fa Saviano en el seu llibre:

“...et desfullen poc a poc. Una fulla cada dia, fins que et trobes un i sol, convençut que estàs lluitant contra una cosa que no existeix, que és un deliri del teu cervell. Et comences a creure les calúmnies que et presenten públicament com un frustrat que se les heu amb els triomfadors per enveja i els anomena camorristes. Juguen amb tu com si fos el joc dels palets xinesos. Van traient totes les varetes de fusta sense moure’t a tu, de manera que al final et quedes sol i la solitud se t’ empassa. Es un estat d’ànim que aquí no et pots permetre. És un risc, abaixes la guàrdia i deixes d’ entendre els mecanismes, els símbols i les decisions. Corres el perill de no entendre mai més res. Per això has de recórrer al mes recòndit del teu interior, has de trobar alguna cosa que faci carburar l’ estómac de l’ ànima per sortir-te’n. Jesucrist, Buda, el compromís civil, la moral, el marxisme, l’orgull, l’ anarquisme, la lluita contra el crim, la neteja, la ràbia constant i perenne, el meridionalisme. Alguna cosa. No pas un ferro roent al qual agafar-te, sinó una arrel sota terra, invulnerable. En aquesta inútil batalla en la que estàs convençut de jugar el paper del perdedor, hi ha una cosa que has de saber i preservar. Has d’ estar segur que es reforçarà gràcies al teu compromís malaguanyat, que té el gust de la follia i de l’ obsessió, He aprés a reconèixer aquesta arrel primordial que es clava a la terra en els ulls de qui ha pres la decisió de mirar segons quins poders a la cara...”

Escriu Azaña:

“...A los menguados caracteres que pululan por la política no me rendiré nunca. Y hasta ahora, lo más terco de mi resistencia viene del espanto y del escándalo que me produce el pensar que la República y el país recaigan en manos podridas. Tamaña ingenuidad puede perdonárseme. A una inteligencia más poderosa si me rendiría, y de grado; a condición de no verla al servicio de lo siniestro, o de lo abyecto, o de otras fealdades morales. Todo esto me obliga a tomar en serio el Poder; sea para conservarlo, sea para tirarlo con definitiva resolución. Nunca tenerlo para mí. Lo que más temo es perder mi libertad interior. Aferrarme en cosas que no me importan. El ejercicio de la inteligencia crítica me ha salvado siempre de mezquindades y ruindades; ni la he cometido yo, ni me he dejado prender en las ajenas. El tráfago cotidiano no me deja ahora la misma holgura de antes. Y yo me sorprendo a veces contristado o irritado por cosas que en otro tiempo ni siquiera hubiesen merecido mi atención. Es el papel, el oficio el que se impone. Salirme de él, y reflexionar sobre mi situación mes es dado pocas veces; si alguna se me logra, me veo independiente de todo, fácil a la renuncia; pero es también en esos momentos cuando sopeso la gravedad de mi destino...”

Em diuen, que haig de ser mes positiu. M’ avisen que em segueixen (el que dic, es clar). Rebo polítics, ciutadans, veïns, a casa meva. Hi ha mes gent que m’ estima que la que em mereixo. Compleix un any la meva neta. Fa quasi un any que no veig a un dels meus fills i ho noto a faltar. Participo a la Sarganta d’ una conferència informativa del Pla Metropolità de BCN. Surto molt content del que ens expliquen. M’ assabento que l’ Ajuntament de moment només ha presentat una proposta de requalificació per terrenys al Manresà i a la zona industrial sud; ja m’ havien dit quan es va fer que tenien l’ intenció futura de fer pisos. Aquest Pujol-Busquets sembla que s’avé molt bé amb l’ Ajuntament, no com en Gutiérrez que sembla va de capa caiguda . Per mí lligaría el tren i la reforma de l' autopista en una sola infraestructura, seria mes barat i més efectiu. Si badem ens quedarem pel 2030.

Allò de restaurar el Principal i deixar pendent el Círcol no crec que sigui una bona idea. Lo millor seria fer un Auditori nou de trinca i acabar de solucionar l’ afectació del Círcol. Que no s’ enfadi ningú que no hi ha doble intenció.

L' Ajuntament de BCN, debat en el seu darrer plé el futur de la zona "nord i del besòs". Sembla que als veïns li preocupi més el nostre territori que a nosaltres mateixos.

Ens diuen que per veure el Pla Director de Canyet haurem d’ esperar 2 anys i mig. Perdoneu però això es com dir que no hi ha gaire interès en culminar el tema. Sembla més una tàctica per guanyar temps i anar presentant modificacions del PGM, que aquestes si que sembla tenen prioritat.

Per si algú pensa que amb aquestes propostes i reflexions em situo fora de la línia del meu Partit, vull recordar que aquestes es refereixen als plans i programes aprovats pel PSC, i promoguts de les Institucions Metropolitanes.

He enviat una vegada més “suggeriments” per la via ordinària, a l’ àrea de Via Pública de temes de manteniment i neteja, espero veure la diligència dels responsables dels serveis.

Ha mort en Juan Gómez, entranyable company del 1er.consistori democràtic a l’ any 1979. Mai va perdre la vocació de lluitador, el sentit de l’ humor ni la capacitat d’ estimació. Ja ens aniria bé ja, tenir un regidor que s’ ocupés dels que no tenen ocupació, vull dir dels aturats, no dels paràsits que no tenen res a fer, ni volen.

Que passeu bones vacances