Els darrers dies, el mar havia esquinçat la platja com cada tardor. A la fi, només tractava de recuperar l’ espai que havia estat seu. Ell s’ esmerçarà en continuar fent-ho, fins que tot torni a ser com era, o potser diferent...
Assegut davant de tanta bellesa, només podia sentir que sensacions de privilegi, privilegi del que pot contemplar cada dia des del frontal de casa seva, l’ escenari canviant que apareix i s’ esvaeix, com capítols d’ una història que no te fi ni principi...
El rum-rum de la ciutat, adverteix que alguna cosa es mou a ritmes poc harmònics i amenaçadors. Sorolls familiars, notes dissonants difícilment identificables, et transporten a una realitat de la que de vegades voldries fugir, i d’ altres, deixar-te emportar.
Pots arribar a identificar les primeres notícies del dia, vomitades pel mirall televisiu d’ algun veí matiner . Es el món dels humans que es fa present, amb la prepotència d’ una espècie que sent dominadora de l’ espai i del temps.
Els solstici d’ hivern ja es aquí, com els records de la vida passada. L’ any s’acaba, i la primera dècada del Segle XX consolida les seves posicions d’ entrada. El món antic es resisteix a marxar, i té pretensions de quedar-se.
Soc optimista de mena, però no per això no m’ adono de les dificultats que entorpeixen un canvi desitjat i necessari. De moment, els responsables habituals de que les coses no vagin com cal, s’ enroquen i creuen convençuts, que mentre no els enxampin podran continuant fent allò que mes els afavoreixi, sense que cap circumstància els hi serveixi com avís, de que el model que defensen es obsolet i te els dies comptats; o els mesos o els anys...
El temps es relatiu i mes tard o més d’ hora els cicles moren i donen pas a d’ altres diferents. Les idees que pregonen major justícia social i un desenvolupament harmònic i sostenible, son presents a les nostres ments, com també ho son les més depredadores i potencialment injustes. Son el Ging i el Yang de la nostra essència. Potser l’ evolució de les nostres societats, està condicionada per la prioritat de la supervivència i benestar d’ uns sobre la desesperació i la misèria dels altres.
Mentre em deixo emportar per aquestes reflexions contradictòries, el cel s’ ha transformat, i una cúpula plomissa com la tapa d’ una olla a pressió s’ ha deixat anar sobre tot el que ens envolta, i ha diluït les referències físiques projectant una teranyina humida i emboirada. Potser es hora de baixar a mar i esperar pacientment a que escampi , i la força de la natura torni a esgarrapar una mica més allò que ha estat seu, perquè torni a ser com era o potser diferent.
Assegut davant de tanta bellesa, només podia sentir que sensacions de privilegi, privilegi del que pot contemplar cada dia des del frontal de casa seva, l’ escenari canviant que apareix i s’ esvaeix, com capítols d’ una història que no te fi ni principi...
El rum-rum de la ciutat, adverteix que alguna cosa es mou a ritmes poc harmònics i amenaçadors. Sorolls familiars, notes dissonants difícilment identificables, et transporten a una realitat de la que de vegades voldries fugir, i d’ altres, deixar-te emportar.
Pots arribar a identificar les primeres notícies del dia, vomitades pel mirall televisiu d’ algun veí matiner . Es el món dels humans que es fa present, amb la prepotència d’ una espècie que sent dominadora de l’ espai i del temps.
Els solstici d’ hivern ja es aquí, com els records de la vida passada. L’ any s’acaba, i la primera dècada del Segle XX consolida les seves posicions d’ entrada. El món antic es resisteix a marxar, i té pretensions de quedar-se.
Soc optimista de mena, però no per això no m’ adono de les dificultats que entorpeixen un canvi desitjat i necessari. De moment, els responsables habituals de que les coses no vagin com cal, s’ enroquen i creuen convençuts, que mentre no els enxampin podran continuant fent allò que mes els afavoreixi, sense que cap circumstància els hi serveixi com avís, de que el model que defensen es obsolet i te els dies comptats; o els mesos o els anys...
El temps es relatiu i mes tard o més d’ hora els cicles moren i donen pas a d’ altres diferents. Les idees que pregonen major justícia social i un desenvolupament harmònic i sostenible, son presents a les nostres ments, com també ho son les més depredadores i potencialment injustes. Son el Ging i el Yang de la nostra essència. Potser l’ evolució de les nostres societats, està condicionada per la prioritat de la supervivència i benestar d’ uns sobre la desesperació i la misèria dels altres.
Mentre em deixo emportar per aquestes reflexions contradictòries, el cel s’ ha transformat, i una cúpula plomissa com la tapa d’ una olla a pressió s’ ha deixat anar sobre tot el que ens envolta, i ha diluït les referències físiques projectant una teranyina humida i emboirada. Potser es hora de baixar a mar i esperar pacientment a que escampi , i la força de la natura torni a esgarrapar una mica més allò que ha estat seu, perquè torni a ser com era o potser diferent.
El relat podia acabar aquí, peró la reflexió d`un amic, m' ha fet pensar que potser no cal que esperem que escampi, potser podríem endintsant-se mar a dins, fins retrobar de nou el cel rogent al fons de tot a l' horitzó...
No hay comentarios:
Publicar un comentario