Ens trobem en l’ època del “rescat”- Rescatem els Bancs, rescatem Països, Institucions , empreses privades, segrestats... Acabarem rescatant tot allò que el sistema vigent demani que es rescati per mantenir “l’ estatuts quo” i els privilegis dels poderosos, no sigui cas que els mercats es desestabilitzin i ens posin de genolls.De rescatar a les famílies de l’ insolvència econòmica, als pobres de la fam i la marginació, i als vulnerables de la violència s’ en parla poc. Als mercats no els interessa gens, això l’ únic que provoca es l’ augment de la despesa pública i l’ increment del dèficit pressupostari , el que vol dir quelcom intolerable.
El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, com vigilants de l’ ortodòxia capitalista, no tenen inconvenient en que els Estats s’ endeutin fins les celles per cobrir els forats d’ una magnitud sense precedents a l’ economia, que han provocat els especuladors, al temps que s’escandalitzen si aquests mateixos Estats augmenten la despesa social per sostenir a les famílies afectades per las conseqüències d’ aquesta política econòmica depredadora.
Hem arribat a un punt tal que si Països con Alemanya, o Itàlia es troben en un nivell d’ endeutament per sobre del 100%, no te la més mínima importància, però si un País com Espanya incrementa al seu endeutament amb una velocitat excessiva segons el seu parer però fins a uns nivells inferiors als de la mitja europea, i tot degut a que s' ha estalviat el suficient per afrontar etapes com aquestes, deixant el deute a nivells tolerables molt inferiors al nivell màxim en que ho va deixar el PP al 2004, això es jutja com una greu situació que deixa a Espanya en una posició econòmica molt delicada, obrint les portes a que els especuladors es llencin com a voltors contra nosaltres, en una acció coordinada que precisa de fortes complicitats es digui lo que es digui. Si no mireu com aplaudeix el PP quan la Pàtria s' ensorra i les butxaques dels seus amics s' omplen.
Ja hem vist com una bateria d’ atacs dels especuladors (ben informats) , animats per declaracions de grups mediàtics vinculats als sectors mes reaccionaris, especialment dels vinculats a Murdoch, el “jefe” d’ Aznar, i de “fraternals” polítics socialistes com Almunia, seguits per les fanfàrries “patriòtiques” del PP, quasi tomben totes les expectatives mig optimistes sobre la nostre economia. Passa que el govern de Zapatero te tendència a sortir-se de l’ ortodòxia, i té massa vel•leïtats “socialitzants”, laicistes i permissives.
Es tracta de posar “ferm” a Zapatero, i aquest no ha tingut mes remei que desplaçar a la seva gent a la City de Londres per assegurar que anirem per el bon camí i ens portarem bé, i això que a la City, centre neuràlgic del poder financer, es on es refugien molts del principals responsables d’ aquesta crisi induïda per netejar tota la merda que han estat remenant en el seu benefici. De moment a Zapatero l’ han castigat de cara a la paret i a no sortir a la foto que s’ han fet amb un Papandreu penedit, recollint la seva penitència.
Em perdonareu però tot això clama el cel. De polítiques contra la corrupció res de res , de regulació i control dels mercats ni mú, de polítiques sancionadores contra els especuladors i els lladres de l’ economia ni parlar. De lluitar contra els paradisos fiscals i el frau, ni tocar-ho. De controlar la moderació dels beneficis excessius o dels sous estratosfèrics dels directius ni posar-ho a l’ ordre del dia. Ara bé, de baixar sous quan ens trobem en el cas d’ Espanya un 20% de la mitja europea, a sac. De augmentar la productivitat allargant els horaris de treball, que a casa nostra es troben entre els mes llargs del món,tota la llenya. Tan se val si s’ ha demostrat que el problema de la competitivat a Espanya es troba en la direcció i organització de les empreses, no en els mal anomenats "recursos humans". De retallar les prestacions socials, tot el que es pugui, aixì hi hauran romanents per subvencionar l‘especulació quan no arribin a les seves expectatives. I si l' atur i l' economía submergida es dispara, millors oportunitats pels destralers .
Em perdonareu però tot això clama el cel. De polítiques contra la corrupció res de res , de regulació i control dels mercats ni mú, de polítiques sancionadores contra els especuladors i els lladres de l’ economia ni parlar. De lluitar contra els paradisos fiscals i el frau, ni tocar-ho. De controlar la moderació dels beneficis excessius o dels sous estratosfèrics dels directius ni posar-ho a l’ ordre del dia. Ara bé, de baixar sous quan ens trobem en el cas d’ Espanya un 20% de la mitja europea, a sac. De augmentar la productivitat allargant els horaris de treball, que a casa nostra es troben entre els mes llargs del món,tota la llenya. Tan se val si s’ ha demostrat que el problema de la competitivat a Espanya es troba en la direcció i organització de les empreses, no en els mal anomenats "recursos humans". De retallar les prestacions socials, tot el que es pugui, aixì hi hauran romanents per subvencionar l‘especulació quan no arribin a les seves expectatives. I si l' atur i l' economía submergida es dispara, millors oportunitats pels destralers .
A casa nostra el governador del Banc d’ Espanya, l`amic Fernández Ordoñez s’ ha quedat mut, i els responsables de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, absents.
Si les coses no es fan d’ acord amb les noves regles del mercat, no dubteu que es posaran totes les traves necessàries al desenvolupament democràtic, per aconseguir el suficient control social que les facilitin. Ja diuen des del Washington Post, que a Brasil mana en Lula perquè el vot es obligatori. Perquè en de votar els pobres si no entenen d' economia i no tenen un duro!. I si malgrat tot encara provoquem maniobres de resistència tornaran a posar en crisi el sistema perquè ens adonem de que van les coses. Es la “doctrina del xoc “ que ens parlava Naomi Klein i que es la nova religió del Capitalisme.
Com a mínim ens queda el cònsol de sentir alguns dirigents internacionals que es desfoguen dient que tot això es obra de pocavergonyes, i que ens han de retornar els cales. No serveix de molt però es mínimament gratificant, encara que ho fan només per salvar la cara a nivell mediàtic. A casa nostra no se li sent dir a ningú, sembla que som mes dòcils i preferim no dir res no sigui que em prenguem mal. Hem d'acceptar que de xoriços sempre hem tingut i son força coneguts, però aquí ser-ho no s' es fins que no t’ enxampen i malgrat tot si ets de casa et faran sortir discretament per la porta de radera sense fer soroll. Ara bé com un desgraciat d’ immigrant ni tan sols et miri de costat, l’ escàndol serà tremend, ja se sap que “aquí no cabem tots!”.
Parlant de casa nostra, ja podem veure como els “amics de la socio-vergencia” s’ estan fent lloc i prenen posicions, es tracta de posar ordre i que les coses de casa sigui gestionades pels que toquen, i aquí entren els consells d’ administració i les grans “institucions nacionals” que necessiten una nova “regeneració”. S’ ha de donar estabilitat i confiança als negocis, i oferir a Espanya una estabilitat condicionada, catòlica, apostòlica y romana, que a la fi amb una mínima confessió tot s'acaba perdonant.
No dic que algunes coses que diuen no vagin ben encaminades, com la de que els Partits s’ han reduït a un model prioritari de resistència i de supervivència, que garanteixi l’ accés als centres de decisions d’ un grup reduït de dirigents i els seus fidels, que d’ un altre manera no arribarien mai a ocupar centres de decisió , donat el model “censatari” que domina en la nostra societat. El que dubto es de la “bondat” d’aquest discurs. He vist en persona quina es la real pràctica d’ alguns dels seus promotors i puc afirmar sincerament que el que els hi molesta preferentment es que accedeixin a determinades funcions persones que no consideren “adients” i exògenes al que es el seu entorn natural. No vull anar mes enllà perquè em deixaria emportar per les emocions i potser “relliscaria” massa. Ara bé les conseqüències, patir-les les hem patit, i les continuarem patint si continuem pretenent defensar posicions idealistes.
Ens veiem abocats doncs, a grans pactes de caràcter econòmic, de desenvolupament i de gestió que marquin unes mínimes regles del lloc. Hem d’ estar vigilants perquè no ens ho faran fàcil perquè col•loquem propostes que garanteixin uns mínims serveis i protecció social, i el que es mes important un desenvolupament democràtic que permeti la participació de tots en les decisions públiques. Es un repte per tots els sectors progressistes de la nostra societat. Els conservadors estan a tota arreu, son forts i ben organitzats.
Que tinguem sort i els deus ens acompanyin, perquè el que son els seus representants a la terra no seran al costat nostre!!
Si les coses no es fan d’ acord amb les noves regles del mercat, no dubteu que es posaran totes les traves necessàries al desenvolupament democràtic, per aconseguir el suficient control social que les facilitin. Ja diuen des del Washington Post, que a Brasil mana en Lula perquè el vot es obligatori. Perquè en de votar els pobres si no entenen d' economia i no tenen un duro!. I si malgrat tot encara provoquem maniobres de resistència tornaran a posar en crisi el sistema perquè ens adonem de que van les coses. Es la “doctrina del xoc “ que ens parlava Naomi Klein i que es la nova religió del Capitalisme.
Com a mínim ens queda el cònsol de sentir alguns dirigents internacionals que es desfoguen dient que tot això es obra de pocavergonyes, i que ens han de retornar els cales. No serveix de molt però es mínimament gratificant, encara que ho fan només per salvar la cara a nivell mediàtic. A casa nostra no se li sent dir a ningú, sembla que som mes dòcils i preferim no dir res no sigui que em prenguem mal. Hem d'acceptar que de xoriços sempre hem tingut i son força coneguts, però aquí ser-ho no s' es fins que no t’ enxampen i malgrat tot si ets de casa et faran sortir discretament per la porta de radera sense fer soroll. Ara bé com un desgraciat d’ immigrant ni tan sols et miri de costat, l’ escàndol serà tremend, ja se sap que “aquí no cabem tots!”.
Parlant de casa nostra, ja podem veure como els “amics de la socio-vergencia” s’ estan fent lloc i prenen posicions, es tracta de posar ordre i que les coses de casa sigui gestionades pels que toquen, i aquí entren els consells d’ administració i les grans “institucions nacionals” que necessiten una nova “regeneració”. S’ ha de donar estabilitat i confiança als negocis, i oferir a Espanya una estabilitat condicionada, catòlica, apostòlica y romana, que a la fi amb una mínima confessió tot s'acaba perdonant.
No dic que algunes coses que diuen no vagin ben encaminades, com la de que els Partits s’ han reduït a un model prioritari de resistència i de supervivència, que garanteixi l’ accés als centres de decisions d’ un grup reduït de dirigents i els seus fidels, que d’ un altre manera no arribarien mai a ocupar centres de decisió , donat el model “censatari” que domina en la nostra societat. El que dubto es de la “bondat” d’aquest discurs. He vist en persona quina es la real pràctica d’ alguns dels seus promotors i puc afirmar sincerament que el que els hi molesta preferentment es que accedeixin a determinades funcions persones que no consideren “adients” i exògenes al que es el seu entorn natural. No vull anar mes enllà perquè em deixaria emportar per les emocions i potser “relliscaria” massa. Ara bé les conseqüències, patir-les les hem patit, i les continuarem patint si continuem pretenent defensar posicions idealistes.
Ens veiem abocats doncs, a grans pactes de caràcter econòmic, de desenvolupament i de gestió que marquin unes mínimes regles del lloc. Hem d’ estar vigilants perquè no ens ho faran fàcil perquè col•loquem propostes que garanteixin uns mínims serveis i protecció social, i el que es mes important un desenvolupament democràtic que permeti la participació de tots en les decisions públiques. Es un repte per tots els sectors progressistes de la nostra societat. Els conservadors estan a tota arreu, son forts i ben organitzats.
Que tinguem sort i els deus ens acompanyin, perquè el que son els seus representants a la terra no seran al costat nostre!!
PD: Quan hi sigui a la cua de l' INEM cap a la primavera, ja us explicaré con funciona això de l' enginyería financera.
3 comentarios:
OSTIA FERRAN ¡¡¡¡ i així que ens pasará a la gent del carrer a partir d´ara ????
MIQUEL
Tampoc ens hem de posar nerviosos...o ens anem a fem el camí de Santiago, això si fins a Finisterre o li fotem foc a la barraca...(en sentit figurat es clar no sigui de cas que ens fotin a nosaltres a la foguera...)
El que és curiós de tot plegat és que una crisi, que és una crisi de la desregularització i del capitalisme salvatge, a més a més de rescatar els que l'han provocat, les receptes que ens diuen que s'han d'aplicar són més desregularització més liberalització. Des de l'esquerra sembla que hem donat per abandonat el combat ideològic. Com és que aquí a Espanya ningú des de cap àmbit ha assenyalat amb prou contundència on rau la causa d'aquesta crisi?. Com és que des de l'àmbit de l'esquerra només et trobes aquest discurs enpetits fòrums? No hi ha cap més alternativa al capitalisme salvatge? Per què no escrius sobre això Ferran?
Publicar un comentario