Entrevista con el coronel Diego Camacho sobre el golpe de estado del 23-F from Rafael Palacios on Vimeo.
No deixa de ser curiós que a Badalona el tema del 23F passi sense pena ni glòria en el seu 30 aniversari. Ja va estar així el dia que es va produir.
Recordo perfectament, que en el moment de l’ entrada de Tejero en el Congrés dels Diputats, teníem una reunió de treball al departament d’Urbanisme, en Jaume Solà aleshores regidor del departament, en Pepe Sabater Dir. Del mateix, i si no recordo malament l’ arquitecte Massot, i jo mateix regidor d’ Habitatge en aquell moment.
La noticia ens va agafar desprevinguts, i a mi em va donar per fotre cops als arxius, amb l’ impotència de pensar de que tot l’ esforç que estàvem fent se’n podria anar en orris.
Acostumats com estàvem de que ens escridassessin pel carrer: “...rojos os vamos a matar...”, o que sovint que els “fatxes” ens pintessin o atemptessin contra les portes i les façanes del Partit, (mes tard prendrien el relleu de les pintades els nacionalistes i independentistes radicals), vaig pensar de seguit que el mes prudent seria guardar els arxius de militants en lloc segur. Immediatament em vaig dirigir al local de Martí Pujol, vaig prendre els arxius i els vaig amagar a l’ edifici ruïnós del mateix carrer i cantonada a Via Augusta.
Els regidors vam acordar quedant-se en el Saló de Plens de l’ Ajuntament, com un acte d’ afirmació democràtica i de defensa de la legitimitat que els ciutadans ens havien atorgat no feia ni 2 anys. Tots vam ser d’ acord, i aquell grup de joves representants públics ens vam organitzat per passar previsiblement tota la nit i potser mes temps donades les circumstàncies, i les informacions que anàvem rebent.
Només un petit grup de ciutadans ( una dotzena), la major part de St.Crist , es van presentar a la Plaça de la Vila, per fent-se costat. Donada l’ escassa presència els vam animar a marxar cap a casa i que ja els mantindríem informats.
Com a prevenció tots ens vam posar en contacte amb les nostres famílies per tranquil•litzar-les, amb la recomanació de que si calia marxessin amb familiars de pobles mes allunyats, es de destacar la situació d' en Josep Herrero que feia poc que acabava de tenir una filla, (tots teníem fills petits llavors) i va encomanar a un company i amic la seva protecció si passava quelcom.
Arribà la nit, i les noticies no eren gens esperançadores. Ens arribaren informacions de que havien sortit tancs a València, que a St. Adrià s’ estaven movent materials i uniformes, i una mica mes tard de que uns desconeguts havien metrallat l’ Ajuntament de Sta. Coloma, a on per sort els regidors es trobaven prenent alguna cosa al Xòcala, bar que es troba al davant mateix. Arribats a aquest punt els 2 regidors de l’ UCD, van sortir per peus tot remugant : “... a vosotros os encerrarán pero a nosotros nos fusilan por traidores...”. Als regidors de CiU, ja no els van tornar a veure en tota la nit.
Com deia, aquell grup de joves regidors joves i idealistes que per no tenir no teníem ni cobertura de la Seguretat Social ni assistència sanitària, (ens atenien a l’ Hospital Municipal quan calia), vam pernoctar a l’ Ajuntament comentant tot els esdeveniments i coneixent-se una mica més.
Hi van haver dues anècdotes més, que no deixen de ser il•lustratives:
En aquella època els regidors de Seguretat que tenien la responsabilitat de la Guàrdia Urbana, solien tenir llicència d’ armes, i així el nostre es va presentar al Ple amb la seva, amagada per si de cas, tot i repartint uns quants “sprays” de defensa als Regidors pel mateix. Ens comunicà que la Guàrdia Urbana ens feia costat, encara que en aquells moments aquest cos comptava amb molt pocs efectius sobretot per la nit.
L’ altre tenia que veure amb les necessitats d’ alimentació. Com qui no vol, vam dir públicament al saló, que si havia algun regidor (pensant en un en concret) que ens podia portar alguna cosa de menjar, seria d’ agrair. Va acabar de passar la nit, i fins que no van obrir el bar de Plaça Vella a les 5 de la matinada, no vam gaudir de res que no fos aigua. Coses que passen!
Tot va tornar a la normalitat acabar l’ ensurt, la Ciutat va continuar com sempre i nosaltres a la feina de consolidar el primer Ajuntament democràtic després de tants anys.
Vaig tornar a recollir els arxius una vegada conscient de que no havia risc de que tornessin a intentar-ho, i en el moment de fer-ho, tot rient per mi mateix, vaig pensar que potser havia d’haver deixat algunes fitxes al local...
Recordo perfectament, que en el moment de l’ entrada de Tejero en el Congrés dels Diputats, teníem una reunió de treball al departament d’Urbanisme, en Jaume Solà aleshores regidor del departament, en Pepe Sabater Dir. Del mateix, i si no recordo malament l’ arquitecte Massot, i jo mateix regidor d’ Habitatge en aquell moment.
La noticia ens va agafar desprevinguts, i a mi em va donar per fotre cops als arxius, amb l’ impotència de pensar de que tot l’ esforç que estàvem fent se’n podria anar en orris.
Acostumats com estàvem de que ens escridassessin pel carrer: “...rojos os vamos a matar...”, o que sovint que els “fatxes” ens pintessin o atemptessin contra les portes i les façanes del Partit, (mes tard prendrien el relleu de les pintades els nacionalistes i independentistes radicals), vaig pensar de seguit que el mes prudent seria guardar els arxius de militants en lloc segur. Immediatament em vaig dirigir al local de Martí Pujol, vaig prendre els arxius i els vaig amagar a l’ edifici ruïnós del mateix carrer i cantonada a Via Augusta.
Els regidors vam acordar quedant-se en el Saló de Plens de l’ Ajuntament, com un acte d’ afirmació democràtica i de defensa de la legitimitat que els ciutadans ens havien atorgat no feia ni 2 anys. Tots vam ser d’ acord, i aquell grup de joves representants públics ens vam organitzat per passar previsiblement tota la nit i potser mes temps donades les circumstàncies, i les informacions que anàvem rebent.
Només un petit grup de ciutadans ( una dotzena), la major part de St.Crist , es van presentar a la Plaça de la Vila, per fent-se costat. Donada l’ escassa presència els vam animar a marxar cap a casa i que ja els mantindríem informats.
Com a prevenció tots ens vam posar en contacte amb les nostres famílies per tranquil•litzar-les, amb la recomanació de que si calia marxessin amb familiars de pobles mes allunyats, es de destacar la situació d' en Josep Herrero que feia poc que acabava de tenir una filla, (tots teníem fills petits llavors) i va encomanar a un company i amic la seva protecció si passava quelcom.
Arribà la nit, i les noticies no eren gens esperançadores. Ens arribaren informacions de que havien sortit tancs a València, que a St. Adrià s’ estaven movent materials i uniformes, i una mica mes tard de que uns desconeguts havien metrallat l’ Ajuntament de Sta. Coloma, a on per sort els regidors es trobaven prenent alguna cosa al Xòcala, bar que es troba al davant mateix. Arribats a aquest punt els 2 regidors de l’ UCD, van sortir per peus tot remugant : “... a vosotros os encerrarán pero a nosotros nos fusilan por traidores...”. Als regidors de CiU, ja no els van tornar a veure en tota la nit.
Com deia, aquell grup de joves regidors joves i idealistes que per no tenir no teníem ni cobertura de la Seguretat Social ni assistència sanitària, (ens atenien a l’ Hospital Municipal quan calia), vam pernoctar a l’ Ajuntament comentant tot els esdeveniments i coneixent-se una mica més.
Hi van haver dues anècdotes més, que no deixen de ser il•lustratives:
En aquella època els regidors de Seguretat que tenien la responsabilitat de la Guàrdia Urbana, solien tenir llicència d’ armes, i així el nostre es va presentar al Ple amb la seva, amagada per si de cas, tot i repartint uns quants “sprays” de defensa als Regidors pel mateix. Ens comunicà que la Guàrdia Urbana ens feia costat, encara que en aquells moments aquest cos comptava amb molt pocs efectius sobretot per la nit.
L’ altre tenia que veure amb les necessitats d’ alimentació. Com qui no vol, vam dir públicament al saló, que si havia algun regidor (pensant en un en concret) que ens podia portar alguna cosa de menjar, seria d’ agrair. Va acabar de passar la nit, i fins que no van obrir el bar de Plaça Vella a les 5 de la matinada, no vam gaudir de res que no fos aigua. Coses que passen!
Tot va tornar a la normalitat acabar l’ ensurt, la Ciutat va continuar com sempre i nosaltres a la feina de consolidar el primer Ajuntament democràtic després de tants anys.
Vaig tornar a recollir els arxius una vegada conscient de que no havia risc de que tornessin a intentar-ho, i en el moment de fer-ho, tot rient per mi mateix, vaig pensar que potser havia d’haver deixat algunes fitxes al local...
4 comentarios:
"En los aledaños del Infierno", Finalista del XX Premio Internacional de novela Luis Berenguer 2010, del poeta jienense Abelardo Martínez, está ambientada íntegramente en Badalona en época actual.
Tras un extraño suceso acaecido en la ciudad, se pone en marcha una compleja investigación policial, encabezada por el intendet de los mossos de Badalona, dejando al descubierto las miserias de las capas más poderosas de la población, encabezada por el más poderoso sacerdote de la ciudad.
La editorial es cultivalibros(Madrid) y está saliendo al mercado en estos momentos.
El Jueves 10 de Marzo, la revista El Tot Badalona, publica un extenso reportaje sobre la misma.
Ferran, como ya te comenté por teléfono, me gustaria hacerte algunas matizaciones sobre lo que escribes respecto al 23 F en tu blog:
- ese día los concejales de la UCD marcharon del salón de plenos cuando escuchamos por una emisora de radio que en Valencia los tanques habían salido a la calle.
- es cierto lo que dices que mi mayor preocupación en aquellos momentos era mi hija recién nacida, pero el otro día un compañero me recordó que le pedí que cuidara de lla si el golpe de estado triunfaba
Podría decir más cosas pero me cuesta mucho y me cansa, aunque hay una reflexión que quisiera compartir contigo. El silencio sobre el 23 F, que hay en Badalona, es porque la Historia la hacen personas con nombres y apellidos y existen algunos dirigentes que aplican aquella máxima de "SI NO HABLAMOS DE ELLOS ES QUE NO EXISTEN" pero, les guste o no, la Historia tiene nombres y apellidos y eso no lo pueden borrar.
Recibe un TAF
José
Ferran, a la reunió d'Urbanisme erem el Jaume Sola i El Pepe Sabater pel PSUC i tu i jo pels PSC, estudiant la distribució de barris, si mal no recordo. Vam ser els primers a avisar al partit al carrer Nicaragua on hi estava eb una reunió la Maite.
Toni
Tens raò Toni. Corregit. A veure si entre tots acabem de reconstruïr la nostra petita història
Publicar un comentario