NO ENS FAREM MAL, OI? (Publicat a El Triangle el 20/07/12)

Tots recordareu el famós acudit del pacient que va al dentista i abans que aquest comencí, li agafa pels dallonses i li diu: Doctor no ens farem mal oi?. Podríem dir que aquest, es un “estatus quo”en el que ambdues parts resten al mateix nivell, no pas el que gaudim ara. En aquest moments , les coses van d’ una altre manera: el pacient es lligat a la cadira perquè  no pugui dir tonteries ni intenti moure’s. El metge no li aplica anestèsia i li treu a la brava  totes les dents i queixals que pugui i necessiti per clients mes importants, que les tenen podrides i corcades. Al acabar, si es que la cosa s’ acaba, el dentista li encoloma  a la víctima la factura, i enviant-li cap a casa, li recomana que no mengi gaire, i que ja que no podrà mastegar s’estalviarà els cost de les viandes.

 
Aquest dies, com sabem tots s’ estan prenent mesures que pel forat inicial de les primeres, ens van colant a poc a poc d’altres de més grosses. Si ens parem un moment a analitzar-ho i no ens deixem emportar per l’ allau de justificacions i rèpliques, ens adonarem de seguida que això no son actuacions conjunturals ni improvisades. Existeix un pla sòlid, ben travat ideològicament, i amb objectius clars i contundents. He escrit i parlat en nombroses ocasions sobre la “doctrina de xoc”, que es ve aplicant a tot el món des dels anys 70. Si li doneu una ullada a l’ anàlisi de Naomi Klein, veure-ho reflectida aquesta estratègia fil per randa.

Espanya i Catalunya no queden fora d’aquesta estratègia, i el sistema dominant ja fa temps que ha redactat las clàusules del contracte que ha de regir les nostres vides en el futur immediat sense que hi hagi cap previsió de concedir-nos la paraula. A Espanya ja veiem bé de que va lo cosa; l’ Estat de les autonomies està tocat de mort, i la simplificació institucional i la centralització de decisions estan al caure. La campanya mediàtica de desprestigi de les Institucions i dels seus membres no sembla tenir final, i ja som els propis ciutadans que encapçalem les demandes de canvis i dràstiques reformes. Mentre, els “mercenaris” del sistema, farcits d’ onerosos salaris, com nous capatassos dels renovats cacics, son els que directament s’ encarreguen d’ escanyar-nos i amenaçar-nos, perquè els poderosos no els calgui embrutar-se les mans. Tothom sap que a les empreses l’ ordre del dia es clara “...qui no estigui d’ acord,   al carrer i de’ indemnització 20 díes...”, això es clar si el treballador té contracte..

Aquí a Catalunya sembla que el nostre govern tingui butlla, deu ser perquè els que porten la cuina tenen més influença a la plaça de St.Pere que a la Plaça de St.Jaume. Els que sembla que manen son els fills polítics d’ en Prenafeta, que tenen peus i mans a totes les cases i que saben ventar cap a casa seva. Però no, només cal donar-hi un volt pels despatxos del Govern per trobar en llocs estratègics els amics de l’ Aznar i la FAES, i fins hi tot a extremistes de l’ àmbit més espanyolista. Si ens detenim a veure quins son els “protectors” de les seves polítiques, trobarem les corporacions mes depredadores, dels àmbits immobiliaris, sanitaris, farmacèutics, mediàtics, i darrerament de l’ oci més poc recomanable. Per això a mi m’ estranya la complaença que CiU té cap a les campanyes independentistes de caire economicista. Els dirigents de CDC, i especialment el de’ UDC, i que em perdonin el bons amics de bona fe que tinc en aquestes organitzacions, saben perfectament les condicions del tracte que tenen formalitzat amb la dreta espanyola y les organitzacions fàctiques que els hi dirigeixen. D’ Independència, res de res, tot les declaracions “soberanistes”, no son més que cortines de fum per mantenir lligada a l’ opinió pública catalana. Temperada ja ERC, els estreteges convergents, seguint el model “pujolista”, volen ara un PSC sumís i minvat de força per evitar qualsevol temptació d’ alternança.

Al PP, i sobretot el que representa ja li està bé, facilitaran inclòs un pacte fiscal, amb un afegit de lletra petita, on quedin clars els interessos inamovibles. Mas se’n va anar a veure als demòcrates americans a fer-se la foto, per tornar a corre cuita a posar-li la catifa a l’ Adelson, per cert el més furibund enemic de l’ Obama. Fa temps CiU s’ emmirallava amb Suècia, mes tard amb els Països Bàltics, després amb Irlanda i ara amb l’ Estat de Nevada que es troba manllevant el crack d’una immensa bombolla immobiliària, i es líder en atur i en desnonaments de vivendes.

Jo crec, sincerament que ens estan prenen el pèl, que ens enganyen, que aquí del que  estem més a prop es de convertir-nos en una “república bananera”. No us estranyi, no, en Saviano va dir al Saló de Cent que a Barcelona teníem consolidats 4 grups de la “camorra”, Jo soc federalista utòpic, i per a més inri lliurepensador i socialista, i estic rumiant si potser caldria donar suport a un referèndum per l’ independència, perquè d’una vegada per totes caiguin totes les caretes.

Abans que ens treguin els queixals que ens queden els haurem d’ agafar dels dallonses per sorpresa i dir-los: Oi que no ens farem mal, bandarres?