23 nov 2012

UN "PEPINO" ES UN COGOMBRE (Publicat a "El Triangle" el 23/11/12)


 
“Un “pepino” es un cogombre”, va estar la primera campanya popular de normalització lingüística que vam endegar a les primeries dels anys 80 a la Ciutat de Badalona. Aquesta campanya representava la voluntat inclusiva, que les esquerres catalanes hem mantingut sempre en el procés de construcció democràtica i nacional de Catalunya.
Molts com jo, mancats d’ una tradició catalanista familiar, i educats en els anys del tardo franquisme, vam estar impulsats per una voluntat política autodidacta que ens va fer confluir en els moviments politics, que es consolidaren definitivament amb l’ esdeveniment de la mort del dictador Francisco Franco. Recordo perfectament com si fos ahir, la meva incorporació als moviments sindicalistes de mitjans dels 70, als primers actes populars de l’ Assemblea de Catalunya, i a la constitució del  PSC al 1976 immediatament després de la 1ª diada de Catalunya a St.Boi de marcat caràcter unitari.; a on per cert no recordo que participaren molts dels que ara s’ ens presenten com els millors patriotes,
El 1977 va ser l’ any d’ impulsió definitiva d’ un cert esperit rupturista, democràtic i pacífic que va portar a les esquerres catalanes (PSC i PSUC) a una clara victòria a les eleccions d’ aquell any i a les municipals de dos anys després,a la diada multitudinària, i al retorn de la Generalitat Republicana i el President Tarradellas. Tot allò ens va fer sentir-nos a tots ciutadans de ple dret, d’ aquella democràcia emergent que tant veníem perseguint les forces progressistes des de mitjans dels SXIX. El crit de: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’ Autonomia” ressonava per tot arreu.
Malgrat tot, alguna cosa s’ estava coent al marge nostre. A la dreta catalana i espanyola, tot aquest procés les va inquietar enormement, i immediatament les classes dominats afavorides al llarg del règim franquista, iniciaren un procés de confluència tàctica que els hi pogués permetre recuperar l’ iniciativa política i el control del procés de desenvolupament democràtic. Neix llavors el “pujolisme possibilista” que va intentar inicialment desmarcar-se de la resta de forces polítiques cercant un acord amb el franquisme reformista (UCD) i pactant una alternativa a la reclamada recuperació de la Generalitat Republicana, (Un Consell General) que si ve va fracassar estrepitosament per l’acció de les esquerres i la pressió popular, va permetre a CiU una forta extensió territorial amb el reciclatge de nombrosos polítics neofranquistes (el 60% dels alcaldes de CiU al 1979 eren els mateixos del règim anterior), que amb la connivència d’ UCD, l’ instrumentalització del PSA, i el suport d’ ERC, va permetre a Jordi Pujol d’accedir a la Presidència, e iniciar un llarg procés de lideratge polític al nostre País.
Les esquerres vam quedar refugiades al món local, i especialment a les zones urbanes, el que va permetre la construcció i vertebració d’ una democràcia social i municipalista de vella tradició, que es confrontava i/o concertava amb els Govern de Catalunya, generant una mena de cohabitació política Institucional que ens va permetre un bon desenvolupament social i nacional. No em fa res afirmar que  tota aquesta etapa em va permetre fer bons amics entre les files de CiU, relació que moltes vegades ens permetria resoldre situacions enquistades per l’ incomprensió sectària d’ alguns sectors dels nacionalisme sobrevingut.
Aquesta cohabitació no va ser fàcil, en tant que al llarg d’ aquells anys, es va desenvolupar un fustigament desqualificatori a tot allò i a tots aquells que formaven part del si i de l’ entorn del PSC. Ens hem acostumat a sentir el flaire extremista maniqueista i poc respectuós al clatell, encara que això no  ha fet defallir el nostre ànim ni ens ha fet minvar els nostres principis.
Desprès de l’ adveniment dels Governs de Maragall i Montilla, la dreta ha tornat a aixecar les alarmes i ràpidament s’ ha posat a maquinar noves estratègies, que encara que s’ intueixen clarament, no es deixaran veure fins mes endavant. La dreta, que no te més Pàtria que el diner, no ha deixat mai d’actuar coordinadament, i si alguna vegada s’ han mostrat confrontats, sempre ho ha sigut per interessos concrets, estant sempre d’ acord en els seus objectius essencials, la socialització de les pèrdues i la privatització dels guanys.
Ara, quan les classes mitjanes assalariades, han iniciat un procés de rebel·lió davant d’ aquest tipus de polítiques, i a l’ esquerra i  en especial al PSC ens ha agafat amb el pas canviat, les noves generacions de la dreta nacionalista catalana i espanyola intenten posar-se al front per evitar que aquest moviment els hi pugui passar per sobre. Com podem veure han instal·lat un escenari ple de banderes, a on han desaparegut els protagonistes que han de ser-ho en una democràcia com cal: els ciutadans.
Ens precipitem cap un model de despotisme il·lustrat, que no te com a centre de la seva acció política la ciutadania, si no la d’ una comunitat abstracte de la que se senten propietaris. Se que els processos endegats son molt difícils de reorientar, però si pensen que tots ens empassarem la roda de molí jo els hi vull dir: I un cogombre!!!!

1 comentario:

J.C. B. dijo...

Ferran: MAGISTRAL!!!!!