El PSC a la seva fundació va voler integrar les diferents cultures i
posicions polítiques de l’ espai polític socialista amb el convenciment de que
una de les nostres missions com col·lectiu polític era garantir l’ estabilitat
i l’ unitat civil dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Les famílies (mes que classes) dominats des de principis del SXX a
Catalunya van veure aquest projecte com una amenaça cap els seus privilegis,
definint-la com una "amenaça marxista” que els espoliaria tant econòmicament
com socialment. Ells que han vingut confraternitzant amb tots els règims autoritaris
cada vegada que se sentien amenaçats.
Jaume Lorés que fou un escriptor, periodista, i assagista català, conegut
pel seu cristianisme progressista, el seu
compromís anti franquista i el seu catalanisme transversal (com diu ara en un altre sentit mes interessat Marina Geli) ,
per tant, poc sospitós de ser espanyolista ni ateu, va fer una magnífica
explicació de com el nacional- catolicisme porta Pujol a la presidència de la
Generalitat, en la seva “aproximació al Pujolisme” de 1980. (si algú no pot aconseguir
el text que m’ ho demani que ho tinc en PDF i el recomano ferventment)
Aquesta manera de fer les coses a Catalunya ha estat una constant en la nostra
història política, el que feia que qualsevol polític fos del partit que fos i
especialment del PSC que pretengués moure ni que fos una mil·lèsima "l’ estatus
quo" establert era immediatament assetjat difamat i desqualificat, i us ho dic
per pròpia experiència. Encara recordo les paraules espantades d’ un bon amic
convergent quan em referia una conversa amb uns prohoms territorials de CiU a
on es parlava de que “ a aquest Ferran
Bello que hi es al govern , se l' ha aparegut la Verge de Montserrat i vol netejar el País; haurem d’ acabar amb ell”. No van aconseguir fer-ho malgrat les maniobres
públiques i subterrànies que uns quants d`ERC, CiU i PSC van posar en marxa.
Això sí, molts d’ ells excel·lents amics de Miquel Sellarés, o de Prenafeta, o que simplement havien mamat o
pretenien mamar de la “menjadora” .
El meu cas no deixa de ser anecdòtic perquè realment d’ on he rebut mes
garrotades els d`alguns dels meus, que
durant anys s’ han dedicat a aniquilar sistemàticament
qualsevol amago de discrepància, això si, si no formàvem part de “l’ establishment”
als que se'ls hi podia permetre tot com ara succeeix. A tots, excepte als que com Pasqual Maragall van pretendre canviar el País de veritat. A ell li agradava dir que jo era “maragallá” com una forma
de protegir-me, jo somreia quan ho deia perquè l’ estereotip lligat a la meva
persona era el d’ un “tío de l’ aparato i salista”. El
temps ha demostrat que hi ha hagut poca tendència a “perdonar”
ningú que sigui crític amb els procediments o radical amb el no consentiment
dels comportaments irregulars, que tants de problemes i de pèrdua de confiança dels
ciutadans ens han produït. En Pasqual continua pagant cara la seva gosadia de
parlar de que el País estava podrit de soca-rel i pretendre canviar-ho ; com s’
ha anant demostrant continuadament malgrat el que pugui dir la “jefa” de l’ ANC. Jo espero que si se me'n va el cap no em passegin com un trofeu davant dels meus adversaris polítics.
Ara i després de matxucat literalment a Pere Navarro i els seus immediats
col·laboradors (ja hi ha qui demana el cap de Maurici Lucena, una excel·lent i
molt qualificada persona), s' estan posant les condicions que ha de reunir el nou o
nova 1er secretari/a per ser suficientment “adequat/da” al perfil que toca i que
no inquieti als poderosos, que ja dissenyen com al 1980 una sortida a aquesta disbauxa
que vivim i que vol un PSC dòcil i subsidiari en un futur govern. Les diferents
famílies de la noves elits assentades de fa més de 30 anys, mouen la cua per no perdre posicions.
Han fet bé alguns dirigents socialistes d’ apartar-se abans de que els hi passin
per sobre.
Sembla que es un fet que la Nùria Parlón es la nominada, jo no tinc que res
que dir d’ ella, ens al contrari crec que es una dona valenta i preparada d’una
generació que ve per quedar-se, no com les 3 anteriors que he vist com eren destruïdes
sistemàticament, i de les que queden pocs supervivents. Els que crec que son covards
i mediocres son els que s’ amaguen i burgen per mantenir la seva posició
privilegiada i no aporten res al projecte, no ja del PSC si no al propi País i als ciutadans i ciutadanes que el composem.
Ho tindrà cru la Núria si es vol desprendre`s de la “morralla” per alleugerir pes
i prendre aire.
El més graciós de tot, es que jo crec que mes tard o mes d’ hora CiU i PSC
s’ hauran d’entendre per primera vegada acceptant-se mútuament si volem que el
País prosperi i com a conseqüència també el benestar de tots i totes, això si, desprenent-nos de la “merda”
que s’ha anat acumulant de tants anys de tolerància. Sempre hem estat un País a
on s’ han fundat els moviments més progressistes que han possibilitat salts qualitatius en la nostra
vida col·lectiva. Hi ha mes ideologia abans i després del nacionalcatolicisme
que controla tant Espanya com Catalunya.
Aquests dies un bon grapat d’ amics i amigues de diferents ideologies m’han
demanat com també haurà succeït a altres veterans socialistes, que em presenti
a disputar la 1ª secretaria, i he tornat a somriure com quan davant de Maragall
em trobava. Ja ho faria ja, si fos possible! , però tot està lligat i ben
lligat, i mentre ho acaben de cuinar , “Podemos” inunda les xarxes socials, (només faig
que rebre missatges) i a Badalona avui ja conten amb mes de 800 afiliats.
Núria ves amb compte, que potser et deixen un “marrò” molt més gros que el que t’
han deixat a Sta. Coloma!. Si vols opto a la 1ª secretaria de la comarca i
donem marxa, que al Barcelonés Nord sempre ens deixen per les “acaballes”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario