TENGO LA ESPERANZA.../ TINC L' ESPERANÇA...

Nos encontrábamos en Junio de 2006 votando el Estatuto de Autonomía de Catalunya que finalmente había sido aprobado con recortes en el Congreso de los Diputados, resultando una abrumadora mayoría afirmativa del 73,2%  contra una escasa minoria contraria del 20,6%. Sostenida por las Plataformas  “Pel dret a decidir i pel dret a l’ autodeterminació”.  Esta fue la última vez que los catalanes fuimos convocados legalmente a decidir nuestro futuro y decidimos. De eso hace muy poco tiempo y todavía Artur Mas no había modificado sus manifestaciones de 2003 cuando se cambió el nombre de Arturo por Artur para presentarse a las elecciones, en las que decía que: “Catalunya puede aspirar a mantenerse en el Estado Español” “ El concepto de independencia esta anticuado y un poco oxidado” “Seria irresponsable ir por un camino que significa una frustración colectiva”.

El PP presentó inmediatamente en Julio de 2006 un recurso de inconstitucionalidad pasándose por el forro la decisión del Congreso de los Diputados y del referéndum, e inició un bloqueo sistemático de todas las Instituciones del Estado hasta que consiguió llegar al gobierno en 2011. El Tribunal Constitucional de clara orientación conservadora poco antes en Julio de 2010, se cargo 14 artículos del Estatut aprobado, algunos de ellos vigentes en otros estatutos de otras comunidades autónomas. Se inició así la ofensiva conservadora para recuperar el poder que no hubieran querido perder el 2004, elecciones que nunca aceptaron. Esta ofensiva se tiñó de anticatalanismo visceral, probablemente como venganza por la poca aceptación y los malos resultados que siempre a obtenido el PP en Catalunya.

Al PSOE, con un muy buen resultado electoral y con la opinión pública a favor de la paz, le faltó la habilidad e inteligencia necesaria para administrar una situación que sabía perfectamente que iba a tropezar con el Constitucional, buscando la complicidad de los nacionalistas moderados y no dejándose llevar por los centralistas nacionalistas españoles del partido. Zapatero no cumplió y eso al final le costó las elecciones. El PP sembrando hiel y españolismo radical no visto desde la época franquista, ganó las elecciones y de aquellas lluvias vinieron estos lodos.

El PP no tenía suficiente, y se dedicó a la política del palo y la zanahoria, manteniendo la posición intransigente sobre el tema catalán, mientras contemporizaba con el vasco y daba apoyos a CiU en las instituciones locales sobretodo en las políticas mas restrictivas en el gasto social, y en las de dilapidación del patrimonio público. Esto podría parecer incoherente pero las derechas tienen otros intereses en los que siempre coinciden, que en obtener el máximo beneficio de los mas poderosos.

Artur Mas que no obtiene el resultado esperado en 2010 , en las que pensaba que la sentencia del Tribunal Constitucional le favorecería, fuerza unas segundas elecciones en 2012 , en ,las que literalmente se estrella. Lo lógico seria que hubiera dimitido y otro dirigente se hubiera hecho cargo de la situación de una forma mas razonable, e iniciando un acercamiento al PSC para poder recuperar lo perdido en 2010 y restablecer lo aprobado por los catalanes. Pero no, el ego es muy malo y Mas prefiere autoinmolarse e inmolar a CiU antes que comportarse como un hombre de Estado y buscar soluciones a esta situación.

Ahora, los que eran minoría total  ( 20,6% del referéndum 10% del electorado) han pasado a tener el control del “procés” gracias a la ineptitud y agresividad egoísta y visceral del PP y la egolatría de Mas  y el independentismo sobrevenido de los dirigentes de CiU.

Los socialistas del PSC que hemos, creo yo, mantenido en lo posible la coherencia de nuestra posición histórica, nos vemos baqueteados desde dentro y desde fuera por un movimiento radical, visceral e irreflexivo que está dividiendo al Pais de forma irremisible

.

Se han aparcado los valores, se dejan de lado a los que están siendo aplastados por el peso de las políticas neoliberales, se está simplemente sacando de la sociedad civil a miles de familias y personas para las que no hay respuestas ni consideración alguna, El monopolio de los medios de comunicación públicos catalanes del “pensamiento único independendista”  es apabullante. Se destinan todos los recurso que sean necesarios y más a asociaciones y medios claramente posicionados en este movimiento y que no respetan la pluralidad de la sociedad catalana. Se está silenciando, cuando no asediando a las voces discrepantes y eso se nota y se ve en las redes sociales. Se está uniformando a ese “movimiento nacional” , y no solamente ideológicamente. Se están utilizando técnicas de propaganda que recuerdan viejos tiempos ya desaparecidos en Europa. Muchas comunidades católicas se encuentran claramente movilizadas a favor del proceso. Se está forzando la adhesión de entidades sociales, sin respetar su pluralidad interna ni sus propios estatutos. Se ha iniciado una campaña de encuestas, con preguntas claramente manipuladas para realizar proselitismo político y obtener datos personales, violentando el derecho a la libertad de opinión y a la no identificación personalizada de las opiniones políticas.

No quiero quitar mérito a la capacidad de la ANC y los partidos que la apoyan de movilizar a miles de ciudadanos mientras partidos como el mío el PSC, se muestra incapaz de llegar a una población desorientada y temerosa de las consecuencias del proceso y agitada por las posiciones interesadas del PP i C’s  que tratan de generar un bloque nacionalista español sin importarles los riesgos de fractura social que ayudan a consolidar.

He visto a lo largo de mi vida política, lo fácil que es manipular a la opinión pública y conseguir adhesiones coyunturales a movimientos no siempre honestos en su formulación, y como se diluyen en cuanto se le quita el apoyo institucional y mediático. Euskadi es un ejemplo, en cuanto los partidos mayoritarios han dejado de agitar a los ciudadanos, se ha acabado la violencia y las grandes manifestaciones. ¿Un poco raro no?.

La aristocracia catalana y sus administradores, no han sabido encajarse en los nuevos estamentos de poder político y económico resultante de la nueva organización europea, al contrario, algunos se han visto asediados, aunque con razón, por el aparato del Estado controlado por el PP y los poderes económicos, poniendo a la nomenclatura del régimen pujolista contra la pared y a punto de ser liquidados. No me extraña que se rebelen y se radicalicen porque no les queda mas remedio si no quieren ser fagocitados por sus propios errores y responsabilidades.

No es una situación fácil y de difícil administración, pero los que estamos en una posición clara de defensa del Estado de Derecho y de promover y exigir los cambios que sean necesarios para que se restablezcan los derechos derivados, como mínimo, del Estatuto que aprobamos en su día, removiendo los obstáculos que sean necesarios. Tenemos así mismo  la obligación de mantenernos firmes en la defensa de la legalidad, y de cuidar de los intereses y de la unidad civil de la mayoría de la población de Catalunya, le que pese a quien le pese, si caer en descalificaciones y siempre argumentando sosegada y pedagógicamente lo que proponemos.

Tengo la esperanza de que podremos reconducir la situación, aunque salgamos con algunos rasguños de la confrontación.

Me gustaría que los dirigentes de mi partido, especialmente los que se hallan en las instituciones tomaran  posiciones más homogéneas, claras e inteligibles en beneficio de la transparencia en este proceso.

Cruzo los dedos

Ens trobàvem al juny de 2006 votant l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que finalment havia estat aprovat amb retallades al Congrés dels Diputats, resultant una aclaparadora majoria afirmativa del 73,2% contra una escassa minoria contrària del 20,6%. Sostinguda per les Plataformes "Pel dret a decidir i pel dret a l 'autodeterminació". Aquesta va ser l'última vegada que els catalans vam ser convocats legalment a decidir el nostre futur i decidir. D'això fa molt poc temps i encara Artur Mas no havia modificat les seves manifestacions de 2003 quan es va canviar el nom d'Arturo per Artur per presentar-se a les eleccions, en què deia que: "Catalunya pot aspirar a mantenir-se a l'Estat Espanyol" "el concepte d'independència esta antiquat i una mica rovellat "" Seria irresponsable anar per un camí que significa una frustració col · lectiva ".

El PP va presentar immediatament al juliol de 2006 un recurs d'inconstitucionalitat passant-se pel forro la decisió del Congrés dels Diputats i del referèndum, i va iniciar un bloqueig sistemàtic de totes les institucions de l'Estat fins que va aconseguir arribar al govern el 2011 El Tribunal Constitucional de clara orientació conservadora poc abans al juliol de 2010, es carregà  14 articles de l'Estatut aprovat, alguns d'ells vigents en altres estatuts d'altres comunitats autònomes. Es va iniciar així l'ofensiva conservadora per recuperar el poder que no haguessin volgut perdre el 2004, eleccions que mai van acceptar. Aquesta ofensiva es va tenyir d'anticatalanisme visceral, probablement com a venjança per la poca acceptació i els mals resultats que sempre a obtingut el PP a Catalunya.

Al PSOE, amb un molt bon resultat electoral i amb l'opinió pública a favor de la pau, li va faltar l'habilitat i intel·ligència necessària per administrar una situació que sabia perfectament que anava a ensopegar amb el Constitucional, buscant la complicitat dels nacionalistes moderats i no deixant-se emportar pels centralistes nacionalistes espanyols del partit. Zapatero no va complir i això al final li va costar les eleccions. El PP sembrant fel i espanyolisme radical no vist des de l'època franquista, va guanyar les eleccions i d'aquelles pluges van venir aquests llots.

El PP no tenia prou, i es va dedicar a la política del pal i la pastanaga, mantenint la posició intransigent sobre el tema català, mentre contemporitzava amb el basc i donava suports a CiU a les institucions locals sobretot en les polítiques més restrictives en la despesa social, i en les de dilapidació del patrimoni públic. Això podria semblar incoherent però les dretes tenen altres interessos en els quals sempre coincideixen, que en obtenir el màxim benefici dels més poderosos.

Artur Mas que no obté el resultat esperat el 2010, en què pensava que la sentència del Tribunal Constitucional li afavoriria, força unes segones eleccions el 2012, en les que literalment s'estavella. El lògic seria que hagués dimitit i un altre dirigent s'hagués fet càrrec de la situació d'una manera més raonable, i iniciant un acostament al PSC per poder recuperar el perdut en 2010 i restablir l'aprovat pels catalans. Però no, l'ego és molt dolent i Mas prefereix autoimmolar-se i immolar a CiU abans que comportar-se com un Home d'Estat i buscar solucions a aquesta situació.

Ara, els que eren minoria total (20,6% del referèndum 10% de l'electorat) han passat a tenir el control del "Procés" gràcies a la ineptitud i agressivitat egoista i visceral del PP i l'egolatria de Mas i l' independentisme sobrevingut de els dirigents de CiU.

Els socialistes del PSC que hem, crec jo, mantingut en el possible la coherència de la nostra posició històrica, ens veiem baquetejats des de dins i des de fora per un moviment radical, visceral i irreflexiu que està dividint al País de forma irremissible

.

S'han aparcat els valors, es deixen de banda els que estan sent aixafats pel pes de les polítiques neoliberals, s'està simplement traient de la societat civil a milers de famílies i persones per a les quals no hi ha respostes ni cap consideració, El monopoli dels mitjans de comunicació públics catalans del "pensament únic independentista" és aclaparador. Es destinen tots els recurs que siguin necessaris i més , a asociacions i mitjans clarament posicionats en aquest moviment i que no respecten la pluralitat de la societat catalana. S'està silenciant, quan no assetjant a les veus discrepants i això es nota i es veu en les xarxes socials. S'està uniformant a aquest "moviment nacional", i no només ideològicament. S'estan utilitzant tècniques de propaganda que recorden vells temps ja desapareguts a Europa. Moltes comunitats catòliques es troben clarament mobilitzades a favor del procés. S'està forçant l'adhesió d'entitats socials, sense respectar la seva pluralitat interna ni els seus propis estatuts. S'ha iniciat una campanya d'enquestes, amb preguntes clarament manipulades per realitzar proselitisme polític i obtenir dades personals, violentant el dret a la llibertat d'opinió ia la no identificació personalitzada de les opinions polítiques.

No vull treure mèrit a la capacitat de l'ANC i els partits que li donen suport de mobilitzar milers de ciutadans mentre partits com el meu el PSC, es mostra incapaç d'arribar a una població desorientada i temorosa de les conseqüències del procés i agitada per les posicions interessades del PP i Ciutadans que tracten de generar un bloc nacionalista espanyol sense importar-los els riscos de fractura social que ajuden a consolidar.

He vist al llarg de la meva vida política, el fàcil que és manipular a l'opinió pública i aconseguir adhesions conjunturals a moviments no sempre honestos en la seva formulació, i com es dilueixen quan se li treu el suport institucional i mediàtic. Euskadi és un exemple, quan els partits majoritaris han deixat d'agitar als ciutadans, s'ha acabat la violència i les grans manifestacions. Una mica estrany no ?.

L'aristocràcia catalana i els seus administradors, no han sabut encaixar-se en els nous estaments de poder polític i econòmic resultant de la nova organització europea, ens al contrari, alguns s'han vist assetjats, encara que amb raó, per l'aparell de l'Estat controlat pel PP i els poders econòmics, posant a la nomenclatura del règim pujolista contra la paret i a punt de ser liquidats. No m'estranya que rebel·lin i es radicalitzin perquè no els queda més remei si no volen ser fagocitats pels seus propis errors i responsabilitats.

No és una situació fàcil i de difícil administració, però els que estem en una posició clara de defensa de l'Estat de Dret i de promoure i exigir els canvis que siguin necessaris perquè es restableixin els drets derivats, com a mínim, de l'Estatut que vam aprovar en el seu dia, removent els obstacles que siguin necessaris. Tenim així mateix l'obligació de mantenir-nos ferms en la defensa de la legalitat, i de tenir cura dels interessos i de la unitat civil de la majoria de la població de Catalunya,  malgrat li pesi a qui li pesi, sense caure en desqualificacions i sempre argumentant assossegada i pedagògicament el que proposem.

Tinc l'esperança que podrem reconduir la situació, encara que sortim amb algunes rascades de la confrontació.

M'agradaria que els dirigents del meu partit, especialment els que es troben en les institucions prenguessin posicions més homogènies, clares i intel·ligibles en benefici de la transparència en aquest procés.

Creuo els dits