NO TENIU PERDÓ DE DÉU

Saioa Sánchez, segurament es de la mateixa edat que Raúl Centeno, o Fernando Trapero. Tots ells pertanyen a una generació que ha nascut en plena etapa democràtica, potser i tot podien haver anat a la mateixa escola o viure en el mateix barri, si les circumstàncies de la vida ho haguessin permès. Fins i tot podien haver compartit ventures i desventures amb els meus fills, que també son de la mateixa edat. Que ha pogut passar doncs perquè un d’ells hagi estat el botxí dels altres dos?. Aquesta pregunta, no te una resposta racional.

El bisbe mes influent a Euzkadi, José María Setién, abona perquè continuï la negociació amb ETA i no se segueixi pel camí de la seva eliminació. No importa, que encara que els cossos de dos joves policies restin calents.

Malgrat les bones intencions del “bisbe abertzale”, la conseqüència de la seva postura política i la d’ altres com ell, es que pot servir, perquè persones que en altres circumstàncies no serien res més que delinqüents assassins, mantinguin el rol de “gudaris”, i aspirin a encobrir-se amb el mant de l’ impunitat. I això, no té perdó de Deu.

D’ altra banda l’ inefable ultra- conservador , i defensor de les virtuts del nacional- catolicisme mes ranci , en José Maria Aznar, es despenja amb unes declaracions que el resituen de nou en les seves posicions mes retrògrades.

Sembla que ambdós José Maria, es disputen les bandes de la confrontació nacionalista, fent poca referència i respecte als seus noms de pila, Josep i Maria, i el que representen des del punt de vista religiós, del que se senten tant imbuïts.

Els polítics nacionalistes, els uns, no paren de jugar amb les diferents variants de l’ independentisme mes recargolades per despistar: soberanisme, dret a decidir etc... que no deixen de ser subterfugis per no dir el que es vol dir, i el altres, els hi encanta fer front nacional de la defensa de la “nació espanyola” ; la que ells entenen clar!

Tot això i la tolerància que mostren cap les accions dels activistes mes radicals o violents, engendren un ambient de confrontació que alimenta l’ impunitat i deriva cap escenaris força perillosos per l’ estabilitat social, i no es una apreciació exagerada.

Els dirigents polítics, socials o religiosos que s’ autoproclamen com democràtics no poden tenir posicions ambigües davant de la posicions extremistes i/o violentes. La ciutadania ha d’ entendre clarament que només hi ha el camí de la democràcia com eina de confrontació de les idees, programes i aspiracions col·lectives legítimes, i que els que elegeixin el camí de l’ extremisme i la violència no tenen cabuda en una societat democràtica i per tant han de ser reprimits i castigats per les seves actuacions , i a més no han de poder gaudir de l'esperança de ser redimits de les conseqüències dels seus actes.

No valen excuses, no es legítim anar ha dormir amb la conciència tranquil·la defensant aquestes posicions, o justificar amb la boca petita, les accions dels delinqüents que han estat alimentades potser per les actuacions irresponsables de un bon grapat de dirigents.

Els dos principals manaments de la llei de Déu son: No prendràs el nom de Déu en va i no mataràs. Preneu nota els que tot ho justifiqueu en el seu nom, i cerqueu la seva protecció. Si no ho feu no tindreu Perdó de Déu.