ON ES LA XIRGU?

Hola, ja soc aquí!. La gracieta d’ en Ferran m’ ha tret a la llum pública. Em presentaré. Soc na Pau, la meva mare que era gallega amb va posar Paz i per derivació i la normalització democràtica em va portar a ser Pau. Al principi era una mica confós perquè tothom pensava que era un noi, però poc a poc per no confondre em vaig anar quedant amb “la Pau” gràcies als esforços dels meus amics , i vet aquí que, en un mon tant marcat per la violència, dir-se Pau es quelcom més que un nom de pila, es converteix en un objectiu i una referència. Per tant benvingut sigui.

Tinc quaranta i tants anys, i no pregunteu quants que no contestaré, bastant tinc en no càpiga en el banyador de l’any passat, i això que he provat tots els remeis i recomanacions que diuen per la tele.

El meu marit es dedica a vendre pisos i no us haig de dir com ho tenim per anar de vacances aquest any. Aquest bon home que m’ estima molt però que perd el cul pels c...que veu pel carrer, es net de murcians que a la seva vegada eren descendents de catalans, una anar i tornar i tornar i anar. No us he dit que jo treballo d’ administrativa a la “Gene”, i ja he passat per quasi tots els departaments. Ara m’ ha tocat treballar en un programa de “dinamització del identitari i dels processos d’ integració nacional” o alguna cosa similar, que depèn d’ un coordinador interdepartamental de relacions...de no se molt bé que.

Aquets dies he hagut d' aguantar al “culé” del meu marit, passar de no voler sentir parlar de la selecció espanyola a passar-se la nit de la final cantant el “Viva Espanya”. Ja m’ ho deia ma mare, els homes canvien de pensament tant com voldrien canviar de dona.

Fa pocs dies van ser en un dinar del Concurs Literari del Barri de Canyet de Badalona, a on va tornar a guanyar el premi dels petits la Marta Reverter filla del meu amic Marcel . Dona alegria veure com les nenes joves no s’ arronsen davant de les competicions culturals. Allí una membre del jurat va rememorar diverses anècdotes de la vida de na Margarida Xirgu. La que més em va impressionar va ser aquella que parlava de que en la darrera actuació que va fer a Barcelona abans d’ anar a América, van ser presents L'Azaña i en Lorca. Ella va convidar a Lorca a acompanyar-la en el viatge, i ell es va excusar dient que tenia coses a fer. Poc temps després el van assassinar. De vegades s’ ha de seguir l’a intuició de les dones davant dels perills. He preguntat per tot arreu quin programa havien preparat per commemorar el seu centenari. Silenci, malgrat que sembla que el Museu de Badalona a col·laborat amb el teatre de Mérida.Haurem d’ anar a Extremadura a veure alguna cosa.

Em diuen que el 1933 l’Ajuntament de Badalona l’ hi va fer un reconeixement juntament amb en Enric Borràs. L’ Ajuntament franquista se la va treure de sobre sense contemplacions. Perdoneu si es que s’ ha programat alguna cosa i no ens hem assabentat.; una dona així es mereixeria que la seva Ciutat la recordés amb mes intensitat. L' Andreu Mas va dir alguna cosa fa uns dies,peró com si res.De vegades no entenc el meu Pais ni a la meva Ciutat.

Armonía, Zamora, Gemma què passa?

Per avui ja està bé, que es el primer dia i no es haig d’ explicar més històries.

Ah! per fí a na Marisa Yudes i als seus alumnes guanyadors d' una pila de premis els han fet una recepció a L' Ajuntament. Sembla que s' esvaeix la boira.

Un petó de Pau.