OBLIT i SUBMISSIÓ

Habitualment venço la temptació de parlar de les coses de la meva Ciutat. La meva vinculació institucional i ciutadana en el passat i en el present, la meva militància en el PSC i el compromís amb el meu barri, em fan difícil ser absolutament objectiu. De vegades fins i tot la gent mes propera s’ incomoda amb el meu verb impossible de contenir i amb la passió que les coses de Badalona em fan sentir.

Badalona, es una Ciutat que com diu la meva dona te una qualitat de vida molt alta, i ho diu una persona que tenia reticències per traslladar-se a viure amb nosaltres. Ja se sap que les persones de Barcelona tenen tendència a refugiar-se en el aquell territori que sembla que mai hagi d’ abandonar les muralles. Malgrat tot ens trobem en una de les zones de renta per càpita mes baixes de Catalunya, pel que necessàriament hi ha gent que ha de viure molt bé i molta gent que ho deu està passant molt malament.

Som pocs ja els que mantenim un codi que ens permet identificar espais que a la majoria de la població s’ els faria impossible de reconèixer. El carrer d’ en Cueta , el de la Granota, el Camí dels Francesos, el de la Font de la Rosa , han anat desapareixent del nostre imaginari col·lectiu. Noms de racons e indrets, de fets, de personatges van camí de l’ oblit com l’ hi ha succeït a les mines d’ aigua hereves de l’ època romana, segades per l’ especulació urbanística , o fins hi tot a na Margarida Xirgu que ha passat el seu centenari sense pena ni glòria, o moviments educatius com el CEPEC, que ja fa temps que s' han tornat muts.

Hem aconseguit moltes coses positives, algunes d’ elles amb la complicitat de l’ empenta i la pressió dels ciutadans i les ciutadanes de la nostra Ciutat, però alhora hem sobrepassat amb escreix les fites de l’ especulació dels anys 60-70. Ens hem venut el territori amb l’ excusa de que necessitàvem els diners per atendre les necessitats de la Ciutat i els Ciutadans. Potser alguna vegada ha estat justificable però la majoria de les vegades ens hem deixat arrossegar per la conjuntura. Ens hem barallat més i mes fort entre nosaltres que amb els que només volen la Ciutat que per enriquir-se i escampar la boira. Hem estat necessàriament còmplices, tots i tots del que ens ha estat passant.

Ara, quasi totes las Ciutats de Catalunya mes o mes grans que nosaltres , han aconseguit l’ atenció de les Institucions per atendre actuacions de tal envergadura que les han transformat molt per sobre de les seves pròpies expectatives. Les últimes inversions aprovades a ciutats com: L’ Hospitalet (400mi.€), o Granollers o Sitges o...(podeu posar el nom que vulgueu de qualsevol ciutat mitjana o capital de comarca.)encara fan més evident, la nostra marginació de la cosa pública. Jo personalment he mantingut converses els darrers anys sobre propostes de tot tipus que ens oferíen inversions que anaven en benefici del col·lectiu, des d’ hotels a Agències europees, cap d’ elles vinculades a projectes especulatius, que han anant rebent la resposta del silenci. Mentrestant dels calaixos dels despatxos van apareixent convenis i acords, alguns tan antics que van ser acordats en moments en que jo mateix era regidor municipal i mai vaig arribar a conèixer.

Va haver un temps que propostes especulatives o d’ instal·lacions dubtosament progressistes o de nul interès públic, haguessin provocat un escàndol tal que hagués fet tremolar les parets de tota la Ciutat. Ara, sembla que només queden quatre queixes de cafè, la rumorologia de tota la vida, i submissió, molta submissió. I jo em pregunto: perquè? I a que, o a qui? .

No m’ he tornat jutge, ni se m’acudiria, no voldria que s’ enfadés el meu secretari d’ organització que l’altre dia llençava diatribes contra els que critiquen als que fan coses. A mi se m’ acudeix que el que s’ ha de fer es recolzar als que fan les coses bé i si s’ equivoquen rectifiquen, i desplaçar als que les fan malament o per interès propi. Els que no fan res, millor que es quedin com estan, no sigui de cas que es moguin i prenguem mal.

No dic res mes perquè les meves emocions m’ ho tenen prohibit i entorpiria accions raonables de gent de bona fe que vol treballar per canviar les coses .